15 de octubre de 2019
15.10.2019

UNA CRISI ANUNCIADA

15.10.2019 | 06:00

Els organismes econòmics internacionals (FMI, OCDE i BCE) adverteixen que la «desacceleració del creixement de l'economia» podria ser el preludi d'una nova crisi. És una manera de curar-se en salut, després de no haver ni olorat la crisi financera global i la posterior Gran Recessió (2007-2012).
Tampoc la majoria d'economistes va encertar en les seves prediccions, imbuïts per la ideologia neoliberal, partidària de la desregulació del mercat.
A posteriori, alguns experts analistes defensen que hi va haver un encadenament de tres crisis: financera, que va afectar els sectors bancari i immobiliari; energètica, per la pujada del preu del petroli, i alimentària, amb l'augment dels preus de béns de consum.
Per a ells la culpa és dels a) banquers i especuladors per no calcular el risc dels nous productes financers; b) governs i bancs centrals per no supervisar el sistema financer i c) les persones i famílies, per viure per damunt de les seves possibilitats en endeutar-se en excés.
Quan sembla que una nova crisi truca a la porta, les institucions econòmiques l'atribueixen a les amenaces de la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, a un Brexit sense acord, a l'excés del deute privat i públic i a l'abandonament de la política monetària dels bancs centrals, que, fins el moment, estava basada en la reducció dels tipus d'interès i la compra de deute públic.
Però aquests arguments només són excuses de mal pagador per esquivar les raons profundes de les crisis, que responen a la lògica del sistema de producció.
En efecte, l'economista britànic Michael Roberts argumenta que «el creixement econòmic (...) no està impulsat pel consum sinó per la inversió empresarial. (...). I la inversió empresarial està impulsada principalment pels beneficis o rendibilitat, no per taxes d'interès, la confiança o la demanda del consumidor».
Amb altres paraules, en una recessió disminueix la demanda, especialment la de béns de capital i, en conseqüència, hi ha una reducció de la producció. Les grans companyies aprofiten per rebaixar salaris i així recuperar la rendibilitat.
Mentrestant, les empreses més dèbils s'ensorren i els treballadors acomiadats s'afegeixen a la xifra d'aturats. Aquest esquema de la crisi es repeteix en cada ocasió que disminueix la taxa de benefici, el factor que deprimeix la demanda d'inversió.
Per tant, si les institucions internacionals rebaixen les perspectives de creixement per a 2019 és per mentalitzar la ciutadania de les retallades dels serveis públics essencials i la pèrdua de drets socials. Doncs caldrà dir prou per impedir el creixement de les desigualtats, evitar el constant augment de la precarietat laboral i preservar la sostenibilitat ambiental.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook