Diu l'historiador Albert Soboul que l'objectiu històric de la Revolució Francesa era assegurar-se, mitjançant la destrució de l'ordre feudal, la transició cap a una societat capitalista. I la segona gran lluita que tenien plantejada els revolucionaris francesos quan varen fer la revolució era contra l'aristocràcia europea i acabar amb les monarquies absolutes creant unes noves repúbliques germanes. La burgesia va necessitar dels sans-culottes parisencs per fer la seva pròpia revolució econòmico-social i mai democràtico-popular i molt menys socialista, fins la Comuna de París.

I la revolució dels soviets de l'octubre de 1917 tampoc va acabar de triomfar perquè no tingué un abast global. La derrota dels espartaquistes alemanys i dels anarcosindicalistes catalans fou clau perquè la revolució marxista no agafés un caire definitivament internacional.

Gràcies a la nostra gran xarxa d'amics i a les nostres visites setmanals a les biblioteques gironines, descobrim contínuament nous llibres per llegir. En Josep Maria, un dels nostres assessors, comentaristes i amics més il·lustrats, ens ha fet a mans una autèntica joia, obra de Timothy Tackett, El terror en la revolución francesa. Són 514 pàgines sintètiques, erudites, sense sectarismes ni liberals ni populistes. La lectura del text ens ha mostrat els moments més estel·lars de les lluites entre les elits contrarevolucionàries de l'antic règim monàrquic, aristocràtic-clerical i feudal que, com és natural, s'oposaren d'una forma aferrissada a les contínues conspiracions, revoltes encoratjades per les noves elits burgeses, fonamentalment els girondins que volien enderrocar la monarquia absoluta i anar cap a un nou règim parlamentari.

Així, amb el triomf de la revolució, els burgesos aconseguiren imposar un nou règim pseudodemocràtic republicà en el qual els notables, els propietaris, la gent educada, els rics, tant urbans com rurals, tinguessin veu i vot. Per tant, els tan sublims i retòrics drets de l'home i del ciutadà i les famoses consignes Liberté, Egalité, Fraternité, tan sols els varen poder gaudir una minoria i els sans-culottes, els obrers, els revolucionaris de veritat, els de baix, els explotats, foren traïts com sempre per les elits velles i noves. Per això, per anar comprenent aquest magnífic llibre que ens ha passat en Clava, hem volgut rellegir les parts subratllades dels llibres escrits pels principals historiadors marxistes francesos que reafirmen la nostra idea que, a part de les elits, el vertader motor de la història és la lluita de classes.

Jules Michelet o Victor Hugo i el seu fabulós 1793 ens parlen de la revolta dels reaccionaris aristòcrates catòlics i els monàrquics camperols de La Vendée, una mena de carlins hispànics que durant tot el segle XIX varen lluitar contra els liberals que volien modernitzar Espanya.

A França en general i a París en particular, La Convenció, controlada pels girondins i els jacobins, tant Jacques Pierre Brissot com Maximilien Robespierre, uns antifederalistes totals, varen reprimir brutalment els camperols de La Vendée, una guerra civil que se'n va endur per davant cap a 100.000. La repressió contra els opositors fou terrible i es passà per les armes molts revolucionaris de primera hora i s'ajusticià molta gent. Aquells mesos, el botxí de la guillotina no es podia girar de feina i per les seves mans hi passaren des de ciutadans innocents fins al rei i la reina i els principals dirigents jacobins.

Al final, els radicals Jean Paul Marat i Maximilien de Robespierre tampoc varen sobreviure a l'època del terror, atès que durant el Thermidor foren també executats per futurs membres del directori, com ara el maquiavèl·lic Paul de Barras, que obriria de bat a bat les portes al futur cop d'estat militar del 18 de brumari del general Bonaparte, que posteriorment es coronarà com a emperador governant com a Napoleó I.

El seu govern estigué sempre al servei dels guanyadors de la revolució, beneficiant la nova gran burgesia financera i comercial i els vells i nous camperols, aristòcrates i terratinents que foren els compradors de tots els bens confiscats a l'Església catòlica i als antics senyors feudals.

Un altre autor que ha estudiat aquesta època des d'un vessant progressista és el socialista Jean Jaurés, encara que hem de confessar que Albert Seboul és el nostre autor de capçalera. El seu llibre La Revolución Francesa (1789-1799) no només el recomanem nosaltres, sinó que el mateix Timothy Tackett també el posa com el número 1 a la seva bibliografia.