Ha arribat la sentència del procés en plena campanya electoral. Una situació difícil de gestionar i més per al responsable del Govern espanyol. Per un costat ja es nota la pressió dels sectors independentistes i, per un altre, els estirabots de la dreta que veu el conflicte com una manera d'arreplegar un bon grapat de vots amb els quals no comptaven només fa unes setmanes. Totes les enquestes reflecteixen l'augment significatiu del PP, que es podria situar a la ratlla del centenar de diputats i de l'ascens de Vox. Com més es radicalitzi la situació, com més aldarulls es puguin organitzar als carrers i places de Catalunya, més vots per al PP i per a Vox. No n'hi ha cap mena de dubte.
La sentència abona que els consellers no instigaren actes violents per tal d'assolir els objectius de la secessió. La conclusió del Tribunal Suprem deixa clar que no hi va haver rebel·lió. Marchena s'acosta a la qualificació jurídica de l'Advocacia de l'Estat. Això de ben segur serà criticat per Ciutadans per tal de recordar que el seu diputat Edmundo Bal fou apartat pel PSOE del cas «procés» i substituït per Consuelo Castro.
Pedro Sánchez se la juga i no ho té fàcil. Li complicaran la vida per tots costats i prova d'això és que convocà unes eleccions tot pensant que podria arribar als 150 escons i avui els pronòstics no li auguren cap augment significatiu de vots. Qualsevol reacció del sector independentista català serà aprofitada pel tàndem Casado-Rivera per demanar l'aplicació de l'article 155. I ja no parlem de Santiago Abascal, que voldria empresonar tots aquells que defensen la idea secessionista.
El xoc entre l'Estat i Catalunya arriba en un moment d'una certa inestabilitat per allò de la convocatòria electoral. Però l'independentisme no desapareixerà per molt que des de Madrid hi hagi sectors que vulguin aplicar mesures dures. En plena campanya s'escoltaran molts exabruptes, però tot allò que respiri electoralisme no porta enlloc. Ni aporta res de positiu.
És el moment dels homes d'estat. Espanya necessita un líder capaç de restablir els ponts de diàleg. I Catalunya, exactament igual. Trencar una corda no costa gaire, però tornar-la a relligar és molt més complicat. Avui aquest conflicte no es pot abordar des d'un punt de vista electoralista. Es necessiten homes i dones que pensin més en el futur que no pas amb la immediatesa. A vegades cal fer passos enrere, per poder afrontar amb més tremp la pujada a una muntanya.
Els governants que intentin desactivar aquest conflicte no tindran futur polític. Però faran un gran servei al país. Les generacions del futur no poden continuar vivint enfrontades, sense trobar cap sortida a la situació actual. Els mots de Casado i Rivera només serveixen per eixamplar les diferències entre uns i altres. No hi ha cap interès a trobar algun punt de coincidència. I davant aquesta pressió seria bo que Pedro Sánchez no es deixés arrastrar.
Però Catalunya també necessita un negociador. No pot anar només de víctima. L'Estat no permetrà mai que el seu territori s'esmicoli, mentre els independentistes legítimament aspiren a veure realitat els seus anhels. Tard o d'hora caldrà trobar un punt de coincidència que no lesioni els interessos de ningú. Els polítics actuals no semblen disposats a arremangar-se massa, per la qual cosa la solució sembla molt llunyana. Però en política tot és possible i no hi pot haver ni un sol carreró sense sortida. Els estats d'opinió i les enquestes són avui els llibres de capçalera dels polítics. Però hom somnia que algun dia no massa llunyà apareixeran lideratges capaços d'assumir errors, de passar pàgina, d'encetar un diàleg sincer i que, tot i sumar els fracassos, serveixin per a guanyar un futur en què no hi hagi perdedors. I en aquest sentit el primer que s'haurà d'examinar és Pedro Sánchez.
