La política històricament ha estat masculinitzada, ha recaigut interessadament en els homes, que han apartat les dones amb afany de sobresortir i manar perquè consideraven que la seva sagrada missió vital era la de ser esposa, mare, mestressa de casa, educadora de la prole i ajudadora, quan els familiars emmalaltissin o fossin incapacitats per grans. No els passava pel cap que una dona, tret una dona de sang real de dinastia respectada, pogués des de la seva agrafia i absoluta incultura dirigir un país.
El segle XX és presentat com el segle de la dona en el sentit que han adquirit en el món occidental un estatus de reconeixement i de prestigi social. La dona desperta a finals del segle XIX amb el moviment sufragista i el XX és un segle d'emancipació femenina, tanmateix perduren els prejudicis, la vetusta i interessada reticència a acceptar les dones amb els mateixos drets que els homes.
Explicaré un fet real i que actualment pot semblar incomprensible per als joves actuals. Cap a l'any 1953 la meva família atengué amb admiració i donà ple suport a la meva germana perquè cursés a Barcelona la carrera de bibliotecària. Homes importants del poble desaconsellaren als pares la decisió perquè les dones havien vingut al món a cuinar i a fregar i deixar lliure una noia a Barcelona estudiant posava un precedent perillós per a la comunitat. Ara ningú s'escandalitza perquè una noia se'n vagi sola a l'estranger a completar els estudis.
Després de la segona meitat del segle XX, en el context històric de guerres mundials finides, la dona intensifica les seves reivindicacions i continua amb justícia guanyant posicions socials i laborals de prestigi, malgrat l'actitud desconfiada d'alguns homes que creaven situacions entrebancoses per posar-les en ridícul o els exigien molt més que el que demanaven als homes.
Abans les famílies benestants procuraven que alguna filla es convertís en abadessa o priora d'algun monestir ric, perquè s'havia d'estar en bona relació amb el poder eclesiàstic, que sempre ha tingut molt pes polític i influència social, les no maridades ni monges esdevenien fadrines, tietes que ajudaven la germana casada en els quefers domèstics. Poques van ser les dones que van poder decidir lliurement el seu destí.
Quan impartia classes de Ciències Socials feia llegir als alumnes un assaig de Castilla del Pino sobre la dona. L'autor del llibre, de professió psiquiatra, parlava de dones grans que havia tractat a la seva consulta, que tenien la impressió de no haver viscut per elles mateixes. De petites els pares prenien les decisions, casades el marit se n'encarregava, envellides, desqualificades sexualment, depenien de la família espiritualment i en molts casos econòmicament. Així la dona benestant (les de classe baixa molt pitjor) arribaven a la conclusió que mai havien viscut per elles i en elles mateixes. Algunes dones educades en la tradició sexista se sentien còmodes en aquest rol frívol de lleugeresa existencial, però altres s'assumien del tot, tot reconeixent que mai van ser veu, sinó eco dels altres. Els hauria agradat adquirir una consciència precoç, no tardana.
La marginació secular de la dona del poder respon a una concepció de la societat patriarcal que determina la feminitat situant-la en posicions subalternes. La dona per als misògins és/era un home incomplet, inacabat; no em refereixo a una qüestió anatòmica o a la forma com Freud la inferioritzà i humilià amb la seva estrambòtica teoria sobre l'enveja del penis, el complex d'inferioritat, ben desmuntada per Simon de Beauvoir (no es pot envejar el que no es coneix), sinó per una raó espiritual: l'incapacitat congènita per pensar per culpa d'un cervell esquifit i tarat.
Aristòtil escrigué: «La raó per la qual l'home domina la societat és per la seva intel·ligència superior a la de les dones. L'home dirigeix, la dona ha de ser dirigida perquè és un home imperfecte». El rei Alfons «el savi»: «El que més envileix els homes honestos i intel·ligents és el contacte i tracte freqüent amb les dones» i «Les dones són tan capricioses i tan difícils d'acontentar que fins detesten els que més volen». La meva generació va rebre aquesta socialització discriminatòria, sort que el món ha canviat i ens ha canviat.
La conducta de violència física, moral i psicològica dels masclistes va provocar que moltes dones es cansessin de viure en un estat d'humiliació permanent i un nou concepte s'anà covant contra els homes; a l'any 1946 aparegué el terme misàndria, la versió feminista de la misogínia, motor dels prejudicis, ideologies i creences sexistes de l'home contra la dona. La misàndria, etimològicament odi als homes, representa una perversió feminista ja que proposa la denigració, violència i cosificació sexual del cos masculí. Dues cares de la mateixa moneda, la gran diferència és la quantitat d'individus en un costat i la poca presència de dones a l'altre.
Tanmateix no sols els mascles han entrebancat sistemàticament el progrés i l'emancipació de la dona, un dels pitjors enemics de la dona ha estat i és la dona. Moltes, adoctrinades en la submissió al marit i convençudes que són inferiors física i intel·lectualment, blasmen contra aquelles que intenten tallar els lligams ancestrals, tot advocant pel quietisme social femení, romandre en la subordinació i no ficar-se en l'estatus que pertany als homes. En resten més del que molts lectors pensen, la prova la trobem en els països de religió musulmana.
