16 de octubre de 2019
16.10.2019

El gust de plorar

16.10.2019 | 00:13

Les eleccions generals programades per al dia 10 de novembre ens haurien de dur –ho deman com qui envia una carta als Reis d'Orient– una altra manera d'afrontar els problemes polítics, diferent de la que hem suportat fins ara. He trobat un amic al carrer i m'ha dit que està molt enfadat. Li he dit: «Doncs, si estàs enfadat, anem a l'administració de loteria de la cantonada i comprarem un dècim». Però la idea del dècim no li ha alegrat la vida. «Les passades eleccions –em diu– només serviren per evidenciar la hipertròfia dels egos. Què penses?» La meva resposta: «Que ens convindria comprar un dècim».
No he aconseguit que abandonàs el mal humor, tot i que l'estratègia del dècim no em sol fallar mai. Si enmig d'una discussió convulsa, quan sembla que tothom és a punt de perdre els papers, introdueixes un element inesperat –en aquest cas, l'adquisició d'un dècim de loteria– sovint aconsegueixes rebaixar la tensió i modificar el nerviosisme. El meu amic, que és una persona moderada, no sol excitar-se de manera freqüent. Només ho fa en casos extrems i ha vingut a dir-me que tot el que girà entorn de les passades eleccions i les seves amargues conseqüències l'han tret de polleguera. «Aquest és un país impresentable», assegura. «No hi ha polítics la categoria intel·lectual dels quals sigui la seva tarja d'identitat. Fa la impressió que són a la política només per fer diners». «Ho veus –li he dit sense preàmbuls–, potser un dècim de loteria seria la solució?»
Fa molts d'anys, rodolava d'un extrem a l'altre del país una companyia de teatre, la més vulgar que s'hagi vist mai. Representaven drames horrorosos sobre mares que es veien privades de l'amor dels fills, madratres malvades que se servien del seu poder per aniquilar els fillastres, pares cruels, germanes més dolentes que les genetes... Aquell teatre complia una funció social d'extraordinària eficàcia: feia plorar la gent i la gent passava gust de plorar. Crec que no hi ha res tan pervers com excitar el gust del plor. Tota Espanya era un mar de llàgrimes, darrera aquells comediants.
Tenien la complicitat de la ràdio que retransmetia en capítols l'obra representada i, quan la gent acudia al teatre ja coneixia de què anava la història i quins eren els personatges més malvats, els més perversos. I també els més bons, que justament succeïa que eren els més beneits. La beneitura i la bondat anaven plegades. Succeí que aquella companyia de teatre dramàtic –vull dir que feia plorar– va treure la grossa de Nadal, cadascun dels actors i les actrius se'n va endur una bona tallada de milions i decidiren desfer la companyia, anar-se'n a ca seva i retirar-se del teatre. S'acabaren els plors. La loteria ens havia salvat d'aquell teatre horrible que alimentava el gust de plorar.
«Has vingut a dir-me –concretà el meu amic– que, si en lloc de votar-los, alguns polítics, seria millor regalar-los un dècim?» «Sobretot, li he dit, si teníem la certesa que el número que els regalaríem seria el guanyador». Em diu el meu amic que els valors que proposa l'esquerra són mals de vendre en el temps en què vivim: Més igualtat, el dret a treballar, la solidaritat, l'augment d'inversions públiques en salut, escola, habitatge, transport, la defensa de les conquestes socials, la creació de nous lloc de feina...
És evident que la gent prefereix els valors del nou capitalisme: les excel·lències d'un poble de consumidors desbordats, perquè res no hi ha com l'excés de consum, res no hi ha com l'especulació i el negoci, res no hi ha com el centre comercial, l'autèntica catedral del nostre temps, una casa embruixada. Anar de compres és com anar a missa. He dit: «Et decideixes a anar a comprar el dècim?».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook