16 de octubre de 2019
16.10.2019

Els Manel i jo

16.10.2019 | 00:17

He escoltat el nou disc dels Manel amb la decidida voluntat que no m'agradés, com els altres. És a dir, que m'agradessin algunes coses, però que els acabés trobant uns cretins, com sempre. Però amb la primera cançó, com si el títol fos un presagi, he entès que aquesta vegada no me'n sortiria. No només m'ha agradat, sinó que m'ha agradat molt, i m'ha agradat tot, i no hi ha res que m'hagi molestat, i alguns detalls m'han semblat sensacionals. La cita de La Tieta l'he trobada refinada, culta, fugissera, d'un gran sentit de l'humor; i a continuació m'ha semblat molt elegant la manera de citar Alenar de Maria del Mar Bonet. Aquesta literalitat insòlita, escaient i gustosa, m'ha posat de molt bon humor i m'ha semblat un brillant homenatge a l'artista més important que Catalunya té en actiu en aquests instants. Per tancar el cercle de les referències escoltar cantar el Sisa més festiu i més alegre no m'ha pogut fer més feliç.
Per què aquest disc m'ha fet canviar l'opinió sobre el grup, amb qui tan desagradable havia estat? La resposta és fàcil, però estranya. Per fi han fet un disc sabent que són molt bons, sense dubtar-ho, sense pretendre-ho, sense voler fer veure que ho són. Per fi han fet un disc sense dir-me que són extraordinaris i simplement ho han estat. Han fet un disc absolutament convençuts del que feien i aquesta és la manera més recta de convèncer, i també a mi m'han convençut. Jo només he descobert el que ells acabaven de descobrir i no han calgut que m'ho vinguessin a explicar: n'han tingut prou de mostrar el seu talent sense pedanteria, sense brometes del tu ja m'entens, amb les lletres alliberades dels seus prejudicis i d'aquella mena de to de jersei de Pep Guardiola quan surt a comentar sentències del Suprem. És un disc que te'l poses i no cal pensar en res més, i et pots deixar endur per les cançons com si a fora el món et pogués esperar. És un disc per escoltar-lo, però sobretot per incorporar-t'hi, com si fos una vagoneta i et fos permès de pujar-hi i no et calgués fer res per conduir-la perquè ja la inèrcia i les vies en decideixen el trajecte i la velocitat.
És millor no voler empatar amb les cançons, no voler entendre-les com qui les sotmet a examen o a comparació. Tenim el fosc instint de voler sotmetre el que estimem i de tornar-ho de la nostra mida i ja fa anys que penso que no és raonable voler controlar el que ens plau, quantificant-ho, creient que podem reduir-ho a les nostres limitacions mentals. Precisament m'he adonat que aquest disc ja no podia no agradar-me quan m'he trobat viatjant amb les cançons com si en formés part, com si fossin l'aire que em dugués, en lloc d'intentar inútilment disseccionar-la. Un pot tenir per amigues les cançons que li agraden, i sortir a sopar amb elles: beuen vi i gintònics després. Si no fos que l'art ens fa companyia no tindrien tant d'èxit els artistes. L'admiració està bé, però sempre estem sols i hem de viure.
No sé si a partir d'ara m'agradaran sempre els Manel i això m'angoixa, perquè era com distingit ser un a qui sincerament em causaven destorb. Després de ser del Barça, que és molt gros, em sembla que aquest sobtat gust pels Manel és el que més m'iguala amb la gent. Però escriure és també rendir-se quan els fantasmes et guanyen, quan passa el que no voldries que passés, i et passa per sobre, perquè escriure és fer-nos companyia, comptar-nos els gintònics, calmar-nos les ressaques, exigir-nos i perdonar-nos, escoltar cançons i saber que són molt bones quan et fan venir ganes d'escriure encara que sigui tan tard que ja sigui molt d'hora, i jo també, amb el canvi de paradigma, he d'excusar-me de les bestieses que us havia arribat a dir.
Mentre escolto aquestes cançons els últims energumens abandonen Via Laietana i l'aeroport per anar-se'n a dormir. I aquests nois em semblen els Manel quan encara no m'agradaven, em semblen la pretensió del soldadet amb la seva indignació en horari d'oficina, i no entenc els dos anys que fa que fingeixen que fan una revolució i tornen cada nit a sopar a casa. Se'ns dona millor el talent que les revolucions, fer-nos companyia que la pedanteria, la pedanteria que jo també he forçat, segurament, tots aquests anys, volent fer-me el distant amb els Manel. No som alemanys, no som vikings, no som protestants, no som la Dinamarca del sud. Som catalans, mediterranis, molt més simpàtics, no tan importants, molt més metàfora que l'hora exacta, i fem millor les cançons i els articles que l'estrateg en la guerra; som catalans i tenim, malgrat que ens pesi, molt més d'espanyols que de qualsevol altre accident geogràfic, i som uns tossuts i som uns farsants, i som encantadors i ens agrada la batussa per l'estètica però encara ens agrada més l'estètica del cap de setmana, i som ridículs quan juguem a la resistència i som uns genis quan conspirem per viure fàcil, per viure bé, per desfer els rulls del gòtic fals de tantes dames mentre fem veure que ens captiva la seva profunditat. No som Ibsen, som Josep Maria de Sagarra, i juguem amb el perdó de Déu com amb el crèdit de la Visa.
He sabut de seguida que Per la bona gent deixaria la meva distància en una ombra del passat per a nostàlgics i tarats. Sé que el que escolto, el que menjo o el que llegeixo és de veritat molt bo quan rodolo per la pàgina sense saber on aniré a parar però confiant a ulls clucs en el final, quan em sento tan fort que voldria més que cap altra cosa que fos de dia, que tothom fes el favor d'escoltar-me i poder-los per fi explicar el gran secret del món.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook