No, no és una qüestió de justícia, ni tan sols una visió esbiaixada de la justícia. És el resultat de mesos i mesos de construcció d'un relat polític i mediàtic per intentar bastir un delicte que no ho ha estat mai. Dilluns l'Estat es va tirar un tret al peu, perquè va condemnar la democràcia, la política i la llibertat i va fer-ho a costa d'inventar-se falsedats, delictes i una història que només es creuen Ebre enllà. Ara tenen la sentència que volien, però també tenen un mur que els impedeix resoldre el problema. Ells mateixos s'han construït, amb la connivència militant de forces polítiques poc democràtiques i de mitjans massa submisos, una barrera que els impedirà parlar, dialogar, escoltar, seure's i cercar solucions, allargant així indefinidament un problema que mai havia d'haver creuat la porta d'un jutjat.
Ara ja no només és la manca de polítics amb visió estadista, amb capacitat política, cultural i democràtica per cercar solucions, ara també són les muntanyes de paraules malintencionades que han ofegat qualsevol sortida. No ens hauria de sorprendre, el món està ple d'exemples que reprodueixen la mateixa incapacitat i la mateixa mala fe.
A mi el que de veritat em sobta de tot plegat és el silenci de l'economia, de les grans empreses de debò, d'aquelles que tenen la influència plena sobre el poder polític i sobre els mitjans de comunicació. Costa d'entendre que prefereixin aprimar el seu compte de resultats, a costa de perdre mercat a Catalunya, abans que induir i bastir un nou relat polític i mediàtic capaç de baixar la temperatura i capaç, sobretot, de fer tres coses: l'indult o l'amnistia, la taula de negociació, i un projecte seriós per a Catalunya, basat en el respecte, en la convivència i en l'acceptació d'una realitat que no és la seva. Així de fàcil i així de complex. La política ja ha demostrat que no és capaç, la justícia no hauria de tenir cap paper en el problema, però l'economia té el poder de tornar a facilitar les coses o de deixar que es podreixin indefinidament.
