Les agències de notícies difonen imatges que poden remoure reflexions. Arriben de tots els llocs del món i ens acosten unes realitats distintes de les nostres, que poden fer pensar més enllà de la simpàtica coloraina. Per exemple, quan se'ns ha mostrat que les dones de l'Iran, fins ara, no podien anar a veure partits de futbol. A la foto hi entrava un bon grup de dones i s'hi veia algun rostre d'estranyesa, davant una realitat que no havien vist mai, d'altres ja alçaven la bandereta i fins i tot el fotògraf n'ha atrapat alguna clamant a pulmó obert; d'ara endavant podran anar a veure, només, els partits de la selecció nacional. Això passa en un país, l'Iran, que té un respectable pes en la marxa del món per l'alta tecnologia militar que «remena» i per les diverses influències i aliances que tant pot generar com dinamitar. Ara bé, els Drets Humans són tota una altra qüestió. Quan la dona és menystinguda a aquests nivells tan patètics, una consciència de civilització ben endreçada pot preguntar-se qui sap en quantes circumstàncies els drets de les dones i dels homes i dels nens poden ser inexistents en el quotidià de cada racó del món.

Començar de deixar entrar les dones a veure futbol és ben propagandístic, com tots els avenços que són esperats. Aquí mateix, la gent gran podem recordar com va ser pura propaganda aquell any 1952 quan es va anunciar que quedava suprimida la « tarjeta de racionamiento», però les mancances de tot ordre varen continuar encara molts anys més. Compte, amb els efectes, campanades i proclames de galeria.

El futbol i la seva relació social, heus aquí tot un tema. Rebobinem una petita crònica gironina: fa cosa de setanta anys el bisbe que hi havia a Girona havia recomanat o prohibit (segons les fonts d'informació) als seus capellans d'anar a veure partits de futbol. Però un d'ells va continuar anant-hi i va ser un gran, gran aficionat; era l'època recordada del camp de Vista Alegre, on hi havia gran proximitat entre jugadors i públic, cosa que provocava algun desordre públic en aquells moments en què els espectadors han de protestar i enfadar-se. Al mossèn de referència se l'havia vist alçant el paraigua contra un àrbitre que no ho feia bé. Sembla ser que el bisbe no en va parlar més i els capellans varen anar entrant, naturalment, a futbol.

El futbol és consubstancial a la vida moderna. Des del 1863 porta un recorregut intens. Ara mateix el Cirque du Soleil ha incorporat a la seva fama el reconeixement d'una altra fama com és el futbolista Leo Messi.

Però tornem als Drets Humans. Rellegeixo el que he escrit fins aquí i he de puntualitzar. Actualment és fàcil publicar i comentar imatges i notícies que d'alguna manera expliquen i subratllen faltes, delictes i etzagaiades contra els Drets Humans. Hi ha una sensibilitat preparada per rebre tot sovint una dosi d'esgarrifança, generada per alguna trepitjada contra els Drets Humans, que generalment contemplem des de lluny. Però també hi ha aquell passatge evangèlic que avisa de no caure en l'error de veure la palla a l'ull d'un altre, quan un mateix no sap veure la biga que té en el seu. No hem pas d'anar a l'Iran per assabentar-nos que molts Drets Humans es trenquen, es trepitgen i es burlen. El propòsit de la civilització hauria de ser tancar cavernes i obrir horitzons de pau, que no sembla fàcil d'aconseguir. Seria la millor foto del dia, que ara tenim desenfocada.