Dies iræ, dies illa, solvet sæclum in favilla». «Dia de la ira, aquell en què el món serà reduït a cendres», diu la cançó gregoriana sobre el judici final. Aquests són dies de la ira a Catalunya, i cal esperar que no la carbonitzin, malgrat les imatges -quin error, quin tret al peu!- de les fogueres al centre de Barcelona. Ira de manifestants atonyinats, ira de policies enrabiats, ira de periodistes atrinxerats, ira de polítics que exigeixen estats d'excepció. Amb la ira no es va enlloc, però era inevitable que la pressió acumulada s'esbravés d'alguna manera. I no hi havia una proposta oficial estructurada per canalitzar-la. Des del Govern, les protestes de rigor -només hauria faltat!- per la duresa de la sentència. Des dels partits independentistes, el desconcert, és a dir, manca de concert. I no és que el dia D no aparegués subratllat a tots els calendaris. És que no s'entenen. Ahir el president Torra compareixia al Parlament per comentar la situació, però no s'hi va aprovar cap acord. El Tribunal Constitucional ha advertit que llibertat d'expressió no significa llibertat de votació. La sentència del Suprem argumenta el mateix. I la desobediència institucional s'ha desat al calaix després de ser proclamada en una d'aquestes resolucions que no es poden votar. Però la desobediència civil és una recomanació no rectificada, de manera que alguns manifestants van practicar-la en relació amb la policia -també la catalana-, i la policia va fer el que sol fer -és la seva naturalesa.

Un altre to és el que serven les Marxes per la Llibertat que dimecres es van posar en moviment i que avui divendres convergiran a Barcelona. El nom és quasi igual que el de la Marxa de la Llibertat del 1976, organitzada per Pax Christi, moviment catòlic internacional per la cultura de la pau que a Catalunya tenia com a joves dirigents Àngel Colom i Arcadi Oliveres. Aquella marxa reclamava llibertat, amnistia i Estatut. Les d'ara reclamen quasi el mateix; només cal treure dues lletres per transformar Estatut en Estat. Llavors la repressió policial va ser enorme, des del primer moment, i el punt final de trobada no fou Barcelona, sinó el monestir de Poblet, on són enterrats Jaume I, conqueridor de València i Mallorca, i altres reis catalans. El lema era «Poble català, posa't a caminar». D'això en fa quaranta-tres anys. Tres anys més dels que va haver de caminar el poble d'Israel al desert del Sinaí per arribar a la Terra Promesa.