Amb motiu de la nova onada de manifestacions que viu Catalunya, aquesta setmana van tornar a produir-se cassolades. Al meu barri, els crits a favor de la independència van ser, per primera vegada, contestats. Una reacció que va derivar en una guerra dialèctica en la qual la paraula feixista va ser la que més va sonar al llarg del carrer. La meva filla, com la resta de nens i nenes, va ser testimoni dels insults que els veïns i veïnes es llançaven des dels balcons sense que jo pogués fer res per evitar-ho.

La meva infància va transcórrer en una dictadura on es torturava i empresonava a la dissidència política i esperava que la meva filla pogués créixer en una democràcia sana. I aquesta no ho és.

Les paraules altisonants i els insults han marcat la tònica del procés en aquests anys. Els símils amb cop d'Estat, dictadura, totalitarisme, franquisme, terrorisme o feixisme són una pràctica habitual de la nostra vida política que ha normalitzat la seva utilització amb total lleugeresa per part de grups i sectors polítics diferents.

Un dels termes més grapejat ha estat el de feixista. Ho veiem en els murs i en les converses quotidianes. Des de sectors polítics teòricament oposats s'ha acusat reiteradament el bàndol contrari de feixisme per oposar-se als seus punts de vista. El mateix president Torra va qualificar fa uns mesos de feixistes les persones que retiraven llaços grocs. I amb motiu de la celebració del 12 d'octubre vam veure com els grups que protestaven contra aquesta festa s'autodenominaven «antifeixistes» i els mitjans de comunicació assumien que ho eren.

En el seu llibre El camino hacia la no libertad, Timothy Snyder es refereix al terme «esquizofeixisme» per referir-se a aquelles persones que tenen actituds feixistes però acusen de feixisme als que discrepen dels seus punts de vista d'alguna manera. El terme sorgeix arran de l'actitud dels russos que van ser educats després de la Segona Guerra Mundial, especialment els anys 70, sota la premissa que feixista era sinònim d'antirus en un imaginari en el qual pràcticament resultava un error gramatical que un rus pogués ser feixista. Això feia molt fàcil acusar els altres de feixistes sense veure que moltes de les actituds pròpies podien estar caient també en allò que denunciaven: l'ultranacionalisme que exalta la pàtria i l'ètnia.

És possible que en aquest moment de conflicte extrem no siguem capaços de posar-nos d'acord sobre els adjectius que descriuen la crisi que travessa Catalunya però resulta difícil afirmar que Espanya és una dictadura franquista o que Catalunya està sota el domini d'un govern feixista (per molt que el president Torra tingui un historial de declaracions emmarcables en un espectre supremacista). És cert que hi ha actituds d'odi i intolerància greus però és responsabilitat nostra fer un esforç col·lectiu per moderar el nostre llenguatge, recuperar les formes i tornar a tractar-nos amb respecte. També dins de les institucions on les discussions no es diferencien a vegades dels crits del meu carrer.

Arran de la moció de censura presentada al Parlament per Ciutadans vam ser testimonis com el diputat d'aquesta formació Juan Carlos Girauta qualificava els socialistes de «llepaculs servidors barrejats amb lladres pijos, traïdors, acomplexats i immorals» per no donar-li suport. Ni ell es va disculpar ni el seu partit se'n va desmarcar. Com podem demanar a la ciutadania que es relacioni amb respecte si els seus representants polítics no són capaços de donar un bon exemple? Com creixeran les noves generacions que normalitzin aquestes conductes?

La sentència pel judici del procés està representant una escalada en la tensió a la qual hauríem de posar fre i una bona manera de fer-ho seria deixant de fer símils amb la dictadura, el franquisme o el feixisme si no volem acabar sent-ho.