He vist anuncis de compreses més llargs i, especialment, més convincents, que la compareixença de Presidentorra a les 00.15 de la nit de dimecres. Quan les capitals catalanes ja portaven dos dies a sang i foc, va sortir en pantalla durant 40 segons per acusar dels fets «infiltrats i provocadors». Si es referia a pacients del psiquiàtric que s'han infiltrat al Govern català, estic disposat a creure'l, i afegiré que des de diverses legislatures. Si el que intentava era donar una explicació més o menys creïble del que estava passant, és un cínic, un mentider i un perill públic.

Presidentorra es va passar dos dies sense condemnar la violència, per més que li demanava tothom, i mira que és cosa fàcil de fer fins i tot per algú amb tan poques llums. Cada vegada que algú li pregunta si condemna la violència, l'home es limita a afirmar que està al costat del poble. Presidentorra és com aquell company de classe que quedava amb una nena per anar al cine i quan l'endemà li preguntàvem si havia tocat teta, ens responia que la pel·lícula era molt bona. O sigui que no, no havia tocat teta. O sigui que no, Presidentorra no condemna en absolut la violència.

Per què l'hauria de condemnar? Probablement només mira TV3, i aquella mateixa nit als noticiaris ens repetien que algú havia llançat «objectes pirotècnics» a un helicòpter de la policia. Objectes pirotècnics. Un imagina que uns nens, tot jugant, llançaven al cel un correcames o un petard verd mentre veien passar un helicòpter. Com pretendre que Presidentorra condemni tal futilitat? Després, gràcies a altres cadenes, vam saber -i vam veure- que els «objectes pirotècnics» eren coets que algú disparava contra l'helicòpter policial amb intenció d'abatre'l. La paraula «coet» deu estar vetada als noticiaris catalans, i ens hem de conformar amb el més tranquil·litzador «objectes pirotècnics», pel nostre bé, perquè no ens espantem, perquè continuem vivint a l'arcàdia. Igual que per Presidentorra els vàndals són infiltrats, i que preparar artefactes explosius per cometre atemptats és «voler fer una mica de soroll». No cal condemnar-ho.

Devia ser també per tranquil·litzar-nos, mai per enganyar-nos, que mentre totes les cadenes parlaven de la ciutat cremada i de la patètica intervenció de Presidentorra, a la TV catalana es dedicaven a discutir si la policia havia disparat o no bales de goma, per tot seguit inundar-nos amb imatges de la Marxa sobre Barceroma, tan maca i emocionant, ella. El moment àlgid el va posar una de les enviades especials assegurant que se li havia posat la pell de gallina quan, a dins d'un túnel, els marxaires cantaven Els segadors. Ni un coet impactant contra un helicòpter i abatent-lo hauria tingut per TV3 tanta importància informativa. He dit punt àlgid? Ens esperava encara la notícia més substancial: mentre altres cadenes es perdien amb intranscendents imatges de fogueres provocades i de pacífics independentistes -o violents infiltrats, a vegades costa distingir-los- llançant ampolles als policies, TV3 va entrevistar un senyor a qui la caminada li havia causat una llaga al peu, llaga que mostrava a la càmera amb l'orgull que Crist ressuscitat mostraria als apòstols les seves ferides. Periodisme de debò.

I és que si una cosa tenen els llacistes és que són molt pacífics i quan es manifesten no llencen ni un paper a terra i blablabla. No hi ha violència a condemnar.