Túnels que canviaren de nom

Joan Benet GIRONA

Si el dimarts dia 15 d'octubre va fer 25 anys de l'obertura del túnel, aquest 25 anys haurien d'haver estat abans ja que el traçat estava ja dat i beneït. Però, fou que de Sant Pau en amunt no els anava bé la sortida al Ripollès, que era vora Sant Joan, la volien més propera. I així que passa que hagueren de refer el projecte i això en retardà uns anys la posada en funcionament.

Aquesta carretera feu malbé el subministrament d'aigua de les masies de la Vall de Sant Ponç que quedaven per sota, alguns estadants al final marxaren. Mentre algun pensava aprofitar la nova carretera per fer negoci, no dut a bon terme, com era fer un restaurant a les Planes. Ac­tual­ment la casa es troba en runes.

I aquesta carretera tragué tam­­bé esquiadors de Vallter, ja que estalviant de fer el Capsacosta, més facilitat per la nova carretera per ajuntar-se amb els que pujaven de banda de Vic i cap a La Molina o més enllà. I després li canviaren el nom del túnel del Capsacosta, on passava la carretera substituïda, però doncs, no hi passava per sota i li posaren un altre nom: Collabòs, nom desconegut per la majoria de la gent. Però tampoc passa per sota aquest coll. Sinó més sota el Puig de les Tres Fonts (els Túnels de les Tres Fonts ). Però per què no el túnels de la Vall de Sant Ponç. Nom més que correcte. Lloc per on passa la major part de la car­retera. Però és clar, era escrit la Vall de Sant Ponç d'Aulina, desapareixia, per passar a ser la Vall de Bianya.

Bé, tenim l'exemple del túnel que passant per sota el Moixeró li diuen del Cadí, serra que es troba més enllà.

O tot... o res

JOAN TARRÉS GAROLERA anglès

Tenir anys són dues cares diferents. D'una banda, negativa és la debilitat del cos que cada dia augmenta. Mentre que per l'altra, positiva és recordar vivències molt llunyanes que a vegades poden donar llum al present.

Recordo sent un noiet que amb un bastó anava trencant el gel incrustat a les fulles de les herbes de la vorera del reg.

Recordo la mare i la criada rentant la roba en aquell reg d'aigua corrent pura i cristal·lina, però glaçada.

Recordo el foc a casa cremant dia i nit. Quan no s'escalfava la gent, s'assecava la roba, o bé la iaia anava cuinant amb els «tres peus» i la paella.

Recordo que ens divertiem al poble, i així mateix, no deixàvem perdre les festes majors dels pobles veïns. La distància no importava, ja que la solució era: bicicleta en mà i a fer quilòmetres.

Recordo caminar pel poble, pel mig del carrer. Rondant els cinc mil habitants, hi havia quatre cotxes al poble.

Recordo moltes més coses d'aquella època, com ara el fet que els glaciars augmentaven, o bé que trepitjaves gel només obrir la porta de casa.

Recular i tornar-hi és impossible. Com també és quasi impossible frenar l'escalfament de la Terra. De ben segur, no aconseguirem ben res a base de manifestacions, protestes, xerrades, etc. Està clar que els governants poden fer moltes més coses respecte al tema, però no tot. Així mateix, cal la ferma i inestimable col·laboració de la societat en general.

No obstant això, és en aquest context en el qual entra en escena la gran pregunta que diu així: podem i voldrem acceptar aquest grau de sacrifici?

Les reaccions envers la sentència

Lluís Torner i Callicó girona

Tot i que, malauradament, no confiàvem que el veredicte de la sentència, del llarg judici, contra els nostres presos polítics, fos d'amnistia, no ens imaginàvem que les penes imposades fossin tan dures. És clar que, si tenim en compte que, des de certs col·lectius, feien córrer la possibilitat de penes molt més altes, no és­ ­estrany que ara diguin que poden estar contents, que si fos per ells no se n'haurien sortit pas tan bé.

Una cosa que sí era ben evident és que si la sentència fos desfavorable, caldria fer manifestacions, per fer palès el nostre desencís, la nostra disconformitat i el nostre enuig. Ara bé, fent-ho de manera pacífica, sense provocar cap mena d'aldarulls violents.

Llavors, clar! A les i els que sortim pacíficament, fent sentir ben alt les nostres queixes, els nostres cants i el nostre himne, així com la nostra decepció, cridant molt enrabiats, però sense perdre els estreps, ens sap greu que per culpa d'uns col·lectius, que estan provocant greus aldarulls, perdem la credibilitat del nostre propòsit. Ens costa d'acceptar que puguin ser gent nostra, sinó que, més aviat, puguin ser certs els rumors que corren, sobre l'existència de gent infiltrada, per fer-nos quedar malament, donant la raó als que ens acusen de violents.

Aquest passat dimecres, vàrem assistir a la sortida de la caravana de gent que va a peu cap a Barcelona, feia molt goig de veure-ho tant per la quantitat, com pel seu il·lusionat i pacífic comportament. Exemples com aquest sí que són una bona manera de demostrar que som un poble que sap el que vol i que mereix ser escoltat.