Fa temps que sospito que la coneguda sentència romana « Dura lex, sed lex» el que subratlla en realitat són tant les virtuts com els límits de la justícia. D'una banda, apel·la al reconeixement de la necessitat d'un Estat de Dret que defineixi la igualtat dels ciutadans davant el poder. De l'altra, suposa l'acceptació explícita que no pertany a l'àmbit de la Llei -no de forma immediata, tot i que potser sí en un sentit ampli- la capacitat de reconciliar les societats fracturades per motius culturals i ideològics. Polítics, en suma, perquè la política -l'essència última és la conquesta i el manteniment del poder- constitueix també una manera de concebre el món, ja que la seva representació depèn precisament de com interpretem el lloc i el temps en què vivim. Després de conèixer la sentència del procés -tretze anys per a Junqueras, nou per als Jordis-, la gran pregunta que s'imposa consisteix a determinar en quin moment del cicle ens trobem: al final d'un, al principi d'un altre o potser -el més preocupant- encara en terra de ningú. Jo per descomptat ho ignoro, encara que pugui témer una o altra cosa. En realitat, les prediccions sobre el futur són meres xerrades de cafè i el seu valor a llarg termini tendeix a la irrellevància. Resulta més útil pensar en marcs cognitius i identificar principis d'actuació. Potser sigui aquesta una de les grans lliçons de la postguerra europea.

Com era d'esperar, la sentència no ha agradat a ningú. L'independentisme català titlla la decisió de «terrorisme d'Estat» o d'«infàmia per a la democràcia» i acusa l'Estat d'atemptar contra els drets humans. D'altres, en canvi, parlen d'una sentència feble i clement, i responsabilitzen al govern socialista de la mateixa. La separació retòrica entre ambdós fronts estava marcada des d'abans del judici i no ens pot estranyar que irrompi de nou. No obstant això, la pregunta segueix apuntant cap a l'endemà, cap a l'any que ve i així successivament. Perquè cal començar a pensar més enllà del procés i de la sentència; precisament per no quedar empantanegats en una terra de ningú, estèril i erma, nociva per a tots sense excepció. No serà senzill, però no tenim qualsevol altra alternativa viable. Els japonesos utilitzen la tècnica del kintsugi que permet reparar les fractures de la ceràmica amb un vernís de resina empolvorada amb or o plata. Reconstruir el trencat, reparar el dany, apedaçar la societat. Com fer-ho? Ho desconec, encara que l'únic espai fructífer serà el que uneixi el realisme amb la maduresa democràtica, el desig de reconciliació amb la generositat i la confiança entre les diferents parts.

Amb la sentència de Marchena, es diria que la llei ha complert la seva funció i ho ha fet de la manera que s'ha considerat més adequada; però no li correspon ja sortir d'aquest espai. Les eleccions del 10 de novembre marcaran una altra fita important en el camí. Entre tant, es preveuen setmanes difícils amb tensió als carrers i declaracions fortes per part d'una classe política irresponsable. Potser -només potser- 2020 permeti refredar prou el conflicte com per anar albirant una solució acceptable que obri vies de trobada i d'esperança. El cansament comença a ser la marca d'una ciutadania farta de l'estrès continu. No és una cosa de la qual haguem d'alegrar-nos.