S'acaba de publicar la sentència que imposa penes dures als responsables del procés. M'hauria agradat penes menys dures però no crec que la reacció hagués estat diferent. Des del punt de vista humà ho sento per les persones i les seves famílies, mai he gaudit amb els càstigs. Però aquí es dirimeix una qüestió política i com a tal l'hem de tractar. Per començar els faré una pregunta. Què hauria passat si el govern d'un land alemany, d'una regió francesa o d'un territori qualsevol amb autonomia a un país europeu hagués fet el que es va fer la tardor del 2017 a Catalunya? Els que parlen tant d'Europa haurien de fer-se aquesta pregunta però no es pot respondre amb certesa perquè cap d'aquests governs autonòmics s'ha atrevit a fer res semblant al que va passar a Catalunya. Ni Escòcia, ni els flamencs, ni tampoc els del Quebec al Canadà s'han atrevit, ni tan sols s'han plantejat, actuar fora de la legalitat. La líder escocesa Nicola Sturgeon, que dona suport a l'independentisme i ha criticat la sentència, també ha dit que no dona suport al camí escollit pels líders catalans i el seu predecessor, Alex Salmont, quan va visitar Catalunya en ple procés, va recomanar paciència.
Els independentistes diuen, amb raó, que han innovat, que han creat un moviment com no ha existit enlloc, sense precedents. Espanya també ha hagut d'innovar, com s'ha de reaccionar quan un govern elegit amb unes lleis deixa de complir-les i trenca les regles de joc? Rajoy va innovar (crec que erròniament) i ho va endossar a la justícia que acaba de donar el seu veredicte. Ara toca gestionar la post-sentència i els diré que a curt termini sols podem demanar prudència. A llarg termini els que van fer el que van fer (perquè dir que no van fer res és de nens petits) han de dir que es van equivocar, que el camí que van escollir consistent en saltar-se les regles de joc, no porta enlloc (que no té res a veure amb renunciar als seus principis) i el govern aleshores podrà gestionar un indult que han de demanar els condemnats. Estan disposats a fer-ho, a dir que saltar-se les lleis no és el camí i que no ho repetiran? Defenso l'indult perquè obriria la porta a una negociació sense entrebancs afegits. Però hi ha d'haver voluntat de respecte a les regles de joc, a la legalitat. Mentre diguin «ho tornarem a fer» la cosa té poques sortides raonables.
Mas-Colell en un article a l' Ara diu que cal fer actes de protesta pacífiques (cita Rosa Parks), diu «no tinc objecció de principi a aquest tipus d'acció (...) El que sí que sé és que les imatges de Hong Kong no són les que ens convenen. (...) tallar carreteres o vies de tren, o ocupar bancs, o tapar-se la cara. Aquí i avui les imatges d'aquestes accions no viatgen bé. Les hauríem d'evitar. Ens farien mal». I després de dir que no entén el que es vol dir amb desobediència institucional, advoca per convocar eleccions com a resposta democràtica a la sentència. Des de dilluns el que diu Mas-Colell que no ens convé ja ha passat a l'aeroport i altres indrets i sembla que continuarà. Sense compartir el seu ideari, estaria d'acord en el fons del que diu perquè demana prudència i alguna cosa com un indult per tancar un període i obrir-ne un altre que passaria per convocar eleccions a Catalunya com a resposta democràtica a la sentència. Només afegiria que perquè després de les eleccions pugui donar-se un diàleg, negociació i pacte necessaris per trobar una sortida (com demanen una àmplia majoria de la societat catalana) hi ha d'haver voluntat per les dues parts. A Espanya les esquerres es troben soles per dialogar (les dretes són partidàries del garrot) i a Catalunya la lluita fratricida entre els independentistes ja va trencar l'inici de negociacions amb el govern Sánchez quan van decidir votar contra els pressupostos. I això lliga amb les eleccions del 10-N. Perquè els pressupostos eren socialment avançats i permetien revertir moltes de les retallades en drets i llibertats del govern del PP (eren uns pressupostos pactats per tota l'esquerra). A més eren uns pressupostos generosos amb Catalunya i que obrien la porta a poder pactar una reforma del sistema de finançament autonòmic. Els que ho van impedir (independentistes, PP i Ciutadans) ara critiquen que la ministre de finances doni un avançament a les autonomies a l'espera de la reforma del sistema de finançament.
A les eleccions del 10-N es decidirà si torna a guanyar l'esquerra. El que està en joc és si tenim un govern que ens faci avançar o retrocedir en drets i llibertats. O anem a un trifachito amb un Vox cada vegada més gallet i que marca el pas a PP i Ciutadans, que vol recentralitzar competències i fins i tot eliminar les autonomies o a un govern de l'esquerra que faci avançar Espanya en drets i llibertats, en defensa de l'estat del benestar, que defensi l'estat autonòmic i el diàleg amb el govern català. Els independentistes s'han de definir perquè fins ara ERC diu que està pel govern d'esquerres però va tombar els pressupostos i Junts per Cat sembla estar pel «quan pitjor millor».
És interessant fer notar la poca presència als mitjans del PNB, que ha condemnat la sentència però continua tement el moviment independentista. Si el 27 de setembre del 2019 va intentar que Puigdemont convoqués eleccions per evitar el 155 i, de pas, possibles repercussions per l'estat autonòmic, ara s'alinea amb Mas Cullell demanant mesura perquè no vol que l'estat autonòmic en surti perjudicat. Governa amb els socialistes i sap de les diferències entre les dretes i les esquerres també en aquest tema.
Per acabar voldria felicitar Josep Borrell perquè és el primer català que arriba a vicepresident de la comissió europea i amb un càrrec de molta responsabilitat.
