He dinat amb les filles que m'han explicat com han viscut la setmana a l'institut i als carrers de Girona. Com ho han viscut elles i com ho han viscut els seus amics. Escolto molt, diuen coses que deixen desbordats a tots els que han jugat a crear expectatives dient que tot seria fàcil. Penso en quan jo tenia la seva edat. Em diuen, quasi em retreuen, que aquí hi posen la cara els joves i la gent gran, i em pregunten on són els de la meva generació. He escoltat, els he enviat l'article de Jordi Évole de dissabte («Canvi climàtic, tsunami o tempesta perfecta») com un avançament del que penso i els he dit que necessitava digerir el que he escoltat, i una estona llarga, perquè escoltin els meus arguments.
L'emotivitat és molt alta. El buit de lideratge polític té dimensions de caràcter de després d'una explosió nuclear. És temps per fer un plantejament clar a la ciutadania: revolució o reconducció. Explicant els costos de cada decisió. I amb tota la contundència en la defensa dels drets fonamentals que aquests dies es veuen en alguns casos lesionats.
En el passat, alguns no van dir la veritat perquè, senzillament, no eren conscients del que suposaven els seus actes fallits, per manca de preparació i de consciència. Eren, quasi diria, inimputables, per dir-ho en termes de la teoria del dret penal. I, per això, l'amnistia seria la sortida política. Però la imputació s'ha produït. I la ràbia, i la frustració, ara surten.
I la gestió política de l'ordre públic es converteix en un sense sentit si alguns governants van del despatx on gestionen competències d'ordre públic a tallar el trànsit, sense trobar que hagin d'aclarir les idees. Moments d'efervescències. Moments per ser molt propers i ajudar en termes humans amb tot el que es pugui als sentenciats. Un conflicte com aquest ha de tenir bàsicament una sortida política. Moment, també, per recordar el molt que vam arribar a lluitar perquè Catalunya tingués una policia integral.
Dijous vaig quedar atrapat, dues hores, a primera línia d'un tall de carretera a l'Eix Transversal. Vaig trucar a la comissaria del Mossos d'Esquadra més propera. Aquella conversa amb el mosso que em va atendre me la guardo com a un testimoni dels temps de patiment que molts vivim.
Cap a on van les coses? Depèn de qui en parli. Aquest estiu, alguns dels que van abortar en sec el que va ser la DUI del 27 d'octubre del 2017 van cridar a la confrontació. I ens vam preguntar quina forma tindria aquesta confrontació.
Era això?
L'espiral està desfermada. Els objectius es poden aconseguir? El que l'octubre del 2017 tenia rostres i protagonistes, ara volen que es faci des de l'anonimat i el carrer, sense lideratge polític. Mala peça al teler. Fer esforços de flaquesa. I que la sentència hagi sortit en plena precampanya electoral no ajuda gens a la raonabilitat política. Vaig escriure fa poques setmanes aquí que els extrems pujarien electoralment. El Partit Popular està apunt d'atrapar el PSOE, a tres setmanes per a les eleccions i no es pot descartar la seva victòria. I en el marc català, tot el que passa i com passa dona pista d'enlairament electoral a la CUP.
Les meves filles no paren d'escoltar música que associen amb aquests dies, sobretot Oques grasses. A mi em ve al cap Al meu país, la pluja no sap ploure, de Raimon.
Brexit?
La votació de l'acord del Brexit que s'havia de produir ahir dissabte s'ha ajornat per dilluns. Poden passar moltes coses en aquesta recta final cop a la teòrica data límit per al Brexit, el 31 d'octubre. Pinten bastos. Ara per ara, el nombre de suports no són suficients, els números no quadren.
La responsabilitat i la pressió sobre els diputats de Westminster és extraordinària. Votaran que sí a un acord que és, en essència, el que van votar majoritàriament que no fins a tres cops a l'exprimera ministra Theresa May?
El rellotge corre. Si l'acord no passa la votació del Parlament, es plantegen dues opcions: eleccions generals o govern tècnic per convocar un nou referèndum concloent. El primer ministre, Boris Johnson, preferiria noves eleccions, però l'oposició amb el concurs d'alguns conservadors expulsats del partit fa setmanes que estan completant per presentar immediatament una moció de censura. Que podria guanyar.
Es constituiria un govern tècnic que tindria com a objectiu convocar un nou referèndum que donaria un resultat ja inapel·lable. Per organitzar el referèndum es necessitarien mesos. Es demanaria una pròrroga a la Unió Europea que seria concedida, en aquest cas.
Però estem davant d'una situació de cara o creu amb escenaris molt diferents. Si dilluns s'aprova l'acord del Brexit als Comuns, estiguin segurs que comença a caminar la reunificació de les dues Irlandes. Segons allò acordat amb la UE, Irlanda del Nord es queda a dintre del mercat comú i subjecta a les normes comunitàries.
La frontera de veritat és marítima i al mar del Nord. El dia a dia de la dinàmica econòmica farà més per la confluència de les dues Irlandes que una vella guerra de religions entre catòlics i protestants. A més, en pocs anys, el nombre de catòlics superarà el de protestants i, segons els acords del Divendres Sant de 1998, s'ha de convocar, en aquest cas, automàticament un referèndum (acordat i previst a la llei!).
El Regne Unit va perdre les seves colònies. Pot començar a perdre Irlanda del Nord i pot demanar de genolls una relació preferent amb els Estats Units, la seva excolònia. Ironies de la vida. Un mal negoci el Brexit, quan arribi, si arriba. O bé el dia de Tots Sants d'enguany o posposat a l'espera d'un nou referèndum de resultat incert i que podria fer saltar el que sembla imminent. Les emocions continuen.
