Cartes

Josep Juan Buixeda girona

Ahir la nit em vaig preocupar.

Des de casa, ja al llit, més tard de mitjanit, se sentien els petards d'una banda i els trets de l'altra. Vaig sortir al terrat i de lluny es veia el fum i les fogueres al centre de Girona.

No ho havia vist mai a casa. I això que estic una mica lluny del centre.

Mentre es van desenvolupar les expressions de llibertat pacífiques, respectables, res a objectar. Potser considerar que la llibertat de manifestació i expressió acaba a on comença la meva llibertat per moure'm a discreció i sense que hi hagi talls de carreteres ni altres limitacions, però aquest és un problema menor quan parlem del que ha passat.

A les últimes tardes i nits, el que es produeixen són greus aldarulls que no tenen a veure amb legítimes reivindicacions (amb el temes de pensament, tothom pot pensar com vol, respectant les idees del altres, és clar), però els greus danys que es produeixen a mobiliari urbà, a comerços, però sobretot als ciutadans que volem viure un ordre legítim, en definitiva, gaudir de la llibertat que ens dona un règim jurídic amb garanties, no té justificació.

Els que amb bona voluntat es manifesten en contra de sentències o condemnes, mentre ho facin sense malbaratar la meva llibertat, tenen el meu respecte encara que jo no pensi igual.

Els grups de violents, organitzats, de les nostres contrades però també vinguts de França, d'Itàlia i d'altres països són realment antisistema, que no tenen interès en les reivindicacions dels manifestants esmentats sinó només en crear el caos, esperonats per determinats polítics que pensen exclusivament en treure vots i en seguir a les seves poltrones conservant el sou que els hi paguem no per això sinó per governar i garantir mantenir la llei i l'ordre.

Una estranya revolució

Lluís Jaume Buscató i Somoza girona

L'historiador britànic Antony Beevor en el seu llibre Berlín: la caída: 1945 empra un acudit que s'explicava entre les elits soviètiques per mostrar el menyspreu que els mereixin els comunistes alemanys. En concret, s'afirmava que les masses revolucionàries alemanyes només ocuparien una estació de ferrocarril si, prèviament, havien comprat els bitllets. És a dir, no farien ni anirien enlloc a causa del seu excessiu respecte a les normes socials i als principis de civilitat.

Ahir a la tarda, a l'estació de Sils, vaig tenir la sorpresa de comprovar que el nostre poble, majoritàriament, es guia per aquesta premissa. Tot just la marxa per la llibertat havia arribat a aquesta població una part dels participants, la menys preparada físicament, vam decidir que ja no ens quedaven forces i era hora de tornar a casa a descansar i preparar-nos per al proper assalt. Doncs bé, quina fou la meva sorpresa en veure que es creava una cua ordenada davant de la taquilla que, fins i tot, sortia de l'estació. Érem centenars de persones i es feia evident que ningú podria controlar l'accés al tren ni evitar que hi pugéssim gratuïtament; no obstant això, la gent adquiria el seu tiquet pagant religiosament a la pobra caixera, que es multiplicava per fer front a l'allau. Fins i tot, es deixà passar davant de tot una dona que ens comentà que el seu marit havia patit un infart i que havia d'anar urgentment al Trueta (em va sorprendre saber que en aquests casos els familiars no poden acompanyar el malalt en els trasllats).

Sincerament, potser així no es fa una revolució i és probable que fracassem, però poques vegades m'he sentit més orgullós de ser català.