Si no hi éreu, segur que a les xarxes i a la televisió heu vist que la nit de dimecres va cremar Barcelona, concretament la part de l'Eixample que hi ha al voltant del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya. Heu vist que es van encendre contenidors i cotxes. Heu vist que els manifestants van muntar barricades, van llançar pedres i alguns còctels molotov a la policia. Fins i tot haureu vist el coet de festa major que impacta contra l'helicòpter de la Policia Nacional Espanyola. Semàfors i senyals de trànsit doblegats i arrencats, papereres rodolant, tanques amuntegades, cridòria i cantarelles, cares tapades i corredisses. Pilotes de goma, bales de foam, porres i detencions. Violència, en resum.

Jo hi era. Visc a una cantonada i mitja de la seu d'Interior i havent sopat vaig baixar al carrer. Amb prou feines hi vaig posar un peu que em va sorprendre l'edat de la gernació. Enllà de quatre vells (perquè jo, amb 45 anys ja me'n consideren un), la majoria eren joves d'entre 16 i a tot estirar 25 anys. Una munió festiva i enfadada que, en un tres i no res, va parir un grup més reduït de nois (i d'alguna noia) que van començar la batalla campal. Només davant de casa, els bombers van haver de venir cinc vegades a apagar les fogueres.

Vaig passejar pels carrers adjacents. La multitud no estava nerviosa. En aquestes edats és normal que un se senti indestructible. Els uns miraven com els altres organitzaven les defenses i sembraven l'ambient amb aires de festa grossa. A cada boca de carrer, les policies esperaven, negres, escudades, il·luminades pels feixos blaus de les furgonetes. Els de la premsa immortalitzaven fotografies icòniques a dojo. I més d'un veí es va espantar: les fogueres van llepar alguna façana.

Aquests dies s'ha parlat molt de violència. De la violència dels manifestants, de la violència de les policies i de la violència de jutges i polítics. Jo dimecres a la nit mirava i parava l'orella. Jovent català, dubto que hi hagués gaire infiltrats, tots aquests fa quatre dies miraven el Club Super3, a casa i a l'hora de berenar. I ara cremen contenidors o, la majoria, surten al carrer per queixar-se. I aquests dies s'ha dit i repetit que la violència en cap cas és acceptable. I jo em pregunto: eren acceptables, actes paral·lels de violència, parlo de la gent, durant el tardofranquisme? I les imatges de París o de Honk Kong, d'ara mateix, són acceptables? Quants polítics fòssil tenim, que van ser de Bandera Roja?

Dimecres a la nit una nova generació, fresca com una rosa, va continuar fent passar el fil de la història d'aquest país per l'ull de l'agulla del present. Potser ens ho podríem mirar com un ritual de pas cíclic i eficaç. Mentre els que els van prometre educació, feina i futur, i un referèndum vinculant, feien declaracions estovades, aquesta generació era al carrer, sense por de res ni de ningú.