20 de octubre de 2019
20.10.2019

Els que no ens hi veiem som nosaltres

20.10.2019 | 00:15

El seu nom és Valentí Jimenez, té 46 anys, és veí de Taialà. Valentí és cec. Ens enviem whatsapps dies previs de la cita. Valentí està preocupat perquè, per la publicació de la sentència, les marxes tallen Girona i a ell se li fa un món trobar-se amb mi a la porta de l'escola La Salle. És dilluns, 18 hores. Poc abans que els incidents es propaguin per tot Catalunya, a Girona l'ambient sembla el de Fires. Grups de joves amb estelades i famílies amb nens omplen carrers i terrasses.
Valentí arriba acompanyat de Dink, un labrador beix que el guia. Valentí va perdre la visió quan tenia només sis anys. El seu pare el va portar a cacera on va rebre una perdigonada als ulls. «El meu destí era ser cec», em diu. A la porta del bar Àngelus ens trobem amb Jordi Salido, 43 anys, veí de Salt. L'acompanya un altre labrador, negre. Entrem al bar amb els gossos. Ens miren. Només jo puc tornar la mirada. Jordi va perdre la vista quan tenia dinou anys en un accident de trànsit. Juntament amb Valentí formen un grup d'invidents preocupats per la invisibilitat que té aquest grup de minusvàlids. Sembla paradoxal: un grup d'invidents demanant visibilitat. Social.
Tant en Valentí com en Jordi coneixen el dur procés de perdre la vista. «Es desmunta la teva vida, has de començar de zero», assegura Jordi. Girona té un circuit tancat de semàfors per a invidents. A mesura que s'allunyen del centre, s'esgoten. «Arrisquem la vida en creuar un carrer», asseguren. A aquest problema se suma la mala senyalització dels passos de vianants, mancats de relleu. En els carrils bici, que no tenen cap avís per als invidents, Valentí va ser atropellat tres vegades. Les baixades per a les cadires de rodes als carrers els confonen, els fan pensar que continuen pel carril. «L'esforç que cal fer per posar un peu al carrer és enorme», diu Jordi.
Vulnerables, molts no ho aconsegueixen. Cal imaginar la força de voluntat que es necessita. Molts, davant les dificultats, es rendeixen. Una altra paradoxa per a un no vident: tornar-se invisible. Valentí parla dels no vidents amb depressions de cavall que es tanquen a casa seva. I llavors la minusvalidesa es triplica, tornant-los muts i immòbils. A l'Ajuntament de Girona tenen peticions de semàfors per a cecs des de fa mes de dos anys. De l'equip de govern de Madrenas els van dir que farien alguna cosa, encara esperen.
Està clar que els que no ens hi veiem, al final, som nosaltres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook