A quin preu serem lliures...?
Màrius Viella La Bisbal d'Emporda
Escollir l'espoli i el constrenyiment com a garantia d'un millor futur benestar és sinònim de feblesa; l'independentisme no és separatisme, és llibertat compartida, és administració controlada, és democràcia consensuada i compartida, és l'aprofitament dels recursos i la distribució dels drets, i és on té cabuda tothom que respecti els drets de tothom. No pot ser altra cosa, ningú ha de tenir cap dret sobre els altres, però sí que tothom té el dret de ser escoltat i respectat; no voler entendre això és no voler ser lliure i voler que els altres pensin per tu.
Si algú ho veu diferent agrairé que m'ho faci entendre amb el mateix to que jo intento fer-ho.
Si la Constitució restringeix els drets democràtics, és que va coixa i contagia en la coixesa la democràcia d'aquest país anomenat Espanya, que no només coixeja , sinó que discrimina els que volen ser lliures.
Dilluns passat es va conèixer la sentència que condemna els presos polítics, membres del Govern de Catalunya i també d'altres institucions; s'ha jutjat la manera de pensar de la majoria dels catalans i s'ha condemnat unes persones que no han fet res més que complir el que la majoria de catalans reclama, però el pitjor és que amb aquesta sentència s'ha eliminat de la Constitució el dret a manifestar-se en casos com protestar pels desnonaments d'habitatges i qualsevol altre tipus de manifestació pacífica.
Amb aquesta sentència s'ha potenciat la llei mordassa del PP que el socialisme volia anul·lar, però que encara és vigent i que lamentablement hi ha qui en fa ostentació.
Si ho penso bé, és fàcil que m'adoni que no sé qui mana en aquest país, que ja veurem si el 12-N podrem dir que tenim govern. Mana la justícia?... Mana la monarquia?... Sigui com sigui Catalunya ha de caminar sense «crosses» i sense «garrencs» arrapats a l'esquena, s'ha d'independitzar.
Setmana dura
Eulàlia Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí
Arribem a divendres amb la vaga general després d'una setmana que ha agafat tot un caire que molts no hauríem desitjat. Que la gent surti al carrer de forma pacífica en manifestacions programades i vigilades pels cossos de seguretat i emergències és molt diferent a fer concentracions convocades espontàniament.
Els aldarulls de cada nit, les persones ferides, el mobiliari i cotxes incendiats han posat de relleu la dificultat de sortir al carrer sense que es creïn provocacions que al final acaben en baralles i greus enfrontaments. Està sent una setmana dura perquè s'està perdent tot el pacifisme que fins ara acompanyava les manifestacions.
Però era de preveure que eren massa dies perquè tot plegat no acabés en aldarulls. Massa dies per a una resposta, que si es volia que fos contundent, potser amb un sol acte ben organitzat també hauria fet sentir la nostra veu.
