L 'esperit laic va néixer en el si del cristianisme, amb les famoses paraules amb què Jesús va exigir que donéssim al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. El tall entre política i religió, entre imperi i fe, passava a formar part del corpus doctrinal dels primers deixebles del rabí galileu, obrint així espais singulars de llibertat ideològica que fructificarien molts segles més tard en el laïcisme il·lustrat. Per descomptat, ser laic no vol dir necessàriament ser antireligiós -l'experiència americana és concloent al respecte-, sinó assumir una neutralitat que distingeixi, d'una banda, els regnes de la política i de la fe -el Cèsar i Déu- i que, per l'altre, faciliti la integració de les diferències: aquesta pluralitat característica de les societats modernes. La neutralitat no és agressiva sinó defensiva; respon més al concepte de llibertat negativa que manejava Isaiah Berlin -en el sentit d'interferir el mínim possible en la realitat- que al seu oposat: la voluntat d'imposar un determinat credo -ideològic, religiós, nacional- als altres. Per aquest motiu en tants països sigui habitual -o, almenys, no resulti estrany- que els pares puguin triar entre escolaritzar o no els seus fills i que estigui plenament normalitzat l'ús de símbols religiosos en la vida quotidiana: de l'escapulari del Carme al crucifix, del burca al vel.
Dins d'aquesta normalitat laica cal situar l'ensenyament de l'islam a aquells col·legis públics espanyols on per població hi hagi una demanda suficient per impartir-la. Sens dubte, tancar els ulls a la presència creixent de musulmans al nostre país constitueix un error tan greu com no entendre que al costat dels drets es dóna també l'exigència d'uns deures de lleialtat constitucional i d'integració. El gran avantatge d'introduir a les aules l'ensenyament de l'islam és que el seu currículum passarà a estar regulat, la seva aplicació serà revisada per inspectors i els docents que la imparteixin comptaran amb estudis universitaris. Tot el contrari del que passa avui dia, en què l'islam s'ensenya sobretot a les mesquites, sense que l'Estat tingui cap control sobre els imams que transmeten la fe musulmana.
En un món tan fracturat com el nostre, reconèixer que la pluralitat és un fet no resulta senzill. No ho és ideològicament, ni lingüísticament, ni tampoc pel que fa a la religió. Però es tracta d'una realitat amb la qual haurem d'aprendre a conviure, encara que sigui pel pes mateix de la demografia i pel valor que atorguem a la llibertat de consciència. Europa canvia a una velocitat de vertigen i aquesta mutació comporta transformacions en tots els àmbits, inclòs l'educatiu i el de les lleis. No hi ha receptes universals que garanteixin la convivència, però sí principis d'actuació valuosos. I un d'ells ens diu que la democràcia exigeix ??integrar més i segregar menys. Un altre ens recorda que una cultura sense un sentit exemplaritzant del deure no resulta viable. Un altre sosté que en el fonament mateix de la democràcia es troba l'amistat, que és com parlar del respecte entre els diferents. L'últim recalca que, més enllà d'aquesta heterogeneïtat, necessitem mites compartits i la creença ferma en una ciutadania comuna. Desplegar un dret reconegut en la Contitució el 78 i desenvolupat en una llei signada el 1992 no crec que ens allunyi d'aquest objectiu, per molt llunyà i complex que ens sembli. Segurament sigui al contrari.
