Com una fatalitat inevitable, com una espècie de malson històric que mai no es pot conjurar, torna de cop l'Espanya venjativa i cruel que resol els seus conflictes interns a base de reprimir amb ferocitat tota dissidència. De nou ressonen, doncs, a les nostres orelles les paraules fatídiques d'alguns dels seus millors intel·lectuals que van expressar com ningú la predestinació fatal que sembla empaitar-la des de la nit del temps: és, en paraules d'Antonio Machado, «un trozo de planeta / por donde cruza errante la sombra de Caín»; o per dir-ho en termes més tardans de Miguel de Unamuno, el «cementerio de vivientes, / cárcel de sueltos, España, / [...] convento-cuartel que incuba / la hiel recocida y gualda». Davant l'aparició d'una dissidència interna que no encaixa amb la idea monolítica d'una nació fracassada, de nou retornen l'escarment i el càstig per als qui pensen diferent, per als qui preconitzen un ideal polític, perfectament legítim, que no se sap com abordar. No hi ha espai per al desacord civilitzat, per al diàleg, per a la recerca del punt comú entre posicions enfrontades: només la repressió, la venjança, la força pública. Un cop més, com ja li ha passat tantes vegades al llarg de la seva història, Espanya cava la fossa que expulsa del seu si bona part dels seus propis fills. Ara mateix ha tornat a succeir amb la sentència contra els líders independentistes.

Vist això, en el fons del fons, res de nou sota el sol, res que no poguéssim esperar, res que s'aparti del que era previsible. A aquest designi se sacrifica tot: es violenta el dret, s'inventen les proves, es tergiversen els fets. Se'n podrien extreure una bona colla d'exemples, però com que la sentència ja ha estat analitzada del dret i del revés, accentuem només, en el poc espai que ens resta, tres aspectes molt concrets que mereixen de ser ressaltats.

En primer lloc, i davant la impossibilitat de fer encaixar el delicte de rebel·lió, es fabrica un nou model de «sedició» que vulnera d'una manera directa alguns dels drets fonamentals de la ciutadania. La frontera entre el dret de manifestació i de protesta i la sedició és tan fina que molts codis europeus ja han eliminat aquest delicte dels seus tipus penals, com van fer els alemanys l'any 1970. Diu en canvi la sentència recent que la sedició és «l'impediment físic als agents de l'autoritat a donar compliment a un mandat judicial». Per exemple, doncs, qualsevol resistència a un desnonament podria ser vist sota aquest prisma. Si convé, només cal substituir el concepte de manifestació pacífica i multitudinària per la de «manifestació tumultuària», fent entrar en joc un altre concepte vaporós que pot aplicar-se a qui convingui. En definitiva, potser l'anunci dels temps que vindran ens el dona tota una ministra socialista quan afirma que «la ciutadania no té res a dir ni res a protestar» (!!!)...

En segon lloc, el to paternalista i commiseratiu dels senyors magistrats quan presenten els «il·lusionats ciutadans» com un manat d'imbècils que es van deixar enganyar per uns líders polítics i unes entitats que els van utilitzar per «pressionar el Govern de la Nació per a la negociació d'una consulta popular». Havia de ser així, és clar, perquè si se suposés que els ciutadans que es van manifestar sabien perfectament el que es feien potser hauria calgut processar-los a tots.

I en tercer lloc, com sol passar en aquest país de pandereta, la vergonya reiterada de la filtració de la sentència i, per si fos poc, l'atribució a Dolors Bassa de la conselleria d'Educació, considerant-la culpable de les accions de l'exiliada Clara Ponsatí, un nou error inexplicable. I és que ja hem après fa temps que la determinació venjativa pot anar perfectament acompanyada de la ineptitud més extrema...