22 de octubre de 2019
22.10.2019
OPINIÓ

Rufián a la frontera

22.10.2019 | 00:54

Gabriel Rufián va ser escridassat en una de les lamentables demostracions que van tenir lloc la setmana passada a Barcelona. Els joves d'Arran el van acusar de traïdor i el van fer fora de la festa. Jo sempre us he dit que les derrotes de l'independentisme ni són casuals ni són culpa d'Espanya.

Gabriel Rufián, descobert per Sergi Sol i encimbellat per Oriol Junqueras, ha desenvolupat en els darrers 4 anys l'única feina estratègica realment valuosa en el món independentista. Ell ha estat l'únic que ha aportat vot nou a la causa, que efectivament n'ha eixamplat la base social, tornant permeable la frontera amb Podem. Gràcies a Rufián, molta gent que a Catalunya expressava la seva frustració o el seu malestar a través de l'extrema esquerra el canalitza ara a través d'Esquerra, i si el percentatge d'independentistes creix, o no minva malgrat les fugues que produeixen els aldarulls, la farsa i el cansament, és perquè Rufián és capaç de fer una aportació neta de votants molt considerable, i provinent de barriades on qualsevol idea de catalanisme era vista com un atac burgès no fa tants anys. De manera que la seva tasca no només és interessant per l'indiscutible fet quantitatiu, sinó perquè concilia dues Catalunyes que semblaven inevitablement separades pel que als anys 80 en diguérem el cinturó vermell.

Ni els joves d'Arran ni els milers de persones que cada dia es dediquen a insultar-lo a les xarxes socials, i a donar-li lliçons de patriotisme, han estat capaços de fer cap servei al catalanisme polític comparable al que tenaçment està fent Rufián, i és una derrota no pas seva, sinó de l'independentisme en general, que l'insulti i el faci fora, quan els que en realitat haurien de marxar, i de fer-s'ho mirar, són els pobres nois d'Arran, si algun dia l'independentisme aspira a deixar de fer el ridícul, i a guanyar ni que només sigui una batalleta.

Rufián sap perfectament què fa i quin n'és el guany. També sap com modular el seu discurs, i la seva posada en escena, i és decebedor que els que tant diuen estimar la llibertat de Catalunya no siguin capaços de veure-ho. Decebedor i explicatiu del rodolar infame que ens ha dut fins aquí. Si prenem el cicle electoral que començà amb les eleccions del 21 de desembre de 2017, les que foren conseqüència de l'aplicació de l'article 155, veurem com en cada elecció des de llavors, Esquerra aconsegueix un notable augment de vots al Baix Llobregat, arribant a ser segona força en alguna de les ciutats més importants.

És molt difícil fer bé les feines concretes. És molt difícil que es mogui alguna cosa en els blocs tan estables de l'electorat català. Rufián està lliurant una batalla èpica, sorda i constant, però èpica, i ell és l'única possibilitat que l'independentisme arribi al 50% per cent dels vots. Entendria que l'unionisme li posés traves i mirés de desacreditar-lo, perquè, si se'n surt, i és probable que se'n surti, tindran un problema. Però, pel mateix motiu, és un deliri que els seus principals insultadors els tingui a la rereguarda i que el foc amic sigui el que principalment vulgui eliminar-lo.

L'independentisme en el seu conjunt va prendre el 2012 la decisió que no volia guanyar. Volia tenir raó, volia fer manifestacions, per guarnir-les, per fer samarretes, cançons, logos, sanefes, perquè les tietes, els pertorbats, els ressentits i els fracassats tinguessin un motiu per reunir-se un parell de tardes a la setmana i fer el caldo gros a l'ANC. I això és el que ha fet, i això és el que fa, i els aldarulls de la setmana són la versió quinqui de la cadena humana, la ve baixa, o aquell punter lamentable: però de fons hi ha la mateixa vocació de derrota, el mateix camí que no duu enlloc, el mateix retrat robot del catalanista excitat que el president Pujol entengué tan bé i per això no proposà mai la reforma de l'Estatut i quan parlava d'independència no estirava mai el braç més que la màniga. Quan Rufián escrigué el tuit de les 155 monedes de plata, demostrà que encara no sap com som els catalans, ni com és Espanya, i només cal veure com ha acabat tot plegat, i tot el que ens hauríem pogut estalviar si aquell matí les eleccions autonòmiques haguessin estat convocades. Suposo que llavors els nois d'Arran l'aplaudiren, just el dia que més va equivocar-se.

I en canvi quan encerta, quan fa la feina bruta, quan modula el discurs perquè s'assembli a la realitat, sabent que només des de la realitat les guerres poden guanyar-se; quan mira de traçar un camí transitable enmig d'aquest desori que tenim ara, aleshores només rep insults, empentes, acusacions embogides, l'odi d'un moviment que es posa incòmode i violent quan algú el vol ajudar a guanyar, de tant còmode que deu sentir-se en la sòrdida nit de la derrota, on no cal acreditar cap valor, cap capacitat, ni per descomptat cap intel·ligència.

Si feu el favor de facilitar un número de compte estic segur que Espanya us posa un sou per assegurar-vos que continueu actuant, noiets tan justets d'Arran.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook