Es un fenomen que s'ha anat manifestant de mica en mica; al principi l'atribueixes a una mania aïllada, pròpia d'algú que té poc o cap respecte cap a les persones que l'envoltem. Però d'aquella irritació inicial passes a adonar-te que s'ha fet sistèmic. Em refereixo a aquesta gent que reprodueix vídeos o àudios privats a tot volum, sense posar-se auriculars, ja sigui en espais compartits o viatjant en transport públic. Observar-la és tota una experiència. Quan ho fan, mai denoten cap tipus de rubor o inquietud per la percepció aliena, com si visquessin en una bombolla que els protegeix de qualsevol ingerència exterior. Reprodueixen el vídeo o l'àudio en qüestió i es concentren en el que estan fent com si el món fos aquell escenari amb una única funció, la seva, i uns únics protagonistes, ells. Et fan partícip de capítols de sèries, d'ocurrències virtuals, de llargues reflexions personals sobre tercers que no deuen saber que ja tenen la categoria de públics. Quan els fas notar que molesten, la reacció també acostuma a ser sistèmica: en el millor dels casos, si accepten atendre la teva petició, esbufeguen, fan cara de no entendre-ho, de dir-te que tens la pell molt fina. Doncs mira, no sé si fina, però és que hi ha coses que són un tema de simple educació. Bàsicament perquè no tenim per què menjar-nos les vostres aficions o converses diferides, aguantar aquestes realitats que no hem demanat conèixer. Aquesta invasió acústica és, en essència, una privació del dret aliè a estar en silenci i absort en els propis pensaments, un exercici que no molesta ningú i que, en funció de l'hora del dia, és fins i tot imperatiu. Prou feixuc que és haver de sostenir-se un mateix en determinats moments, que a sobre hagis de preocupar-te per volums eixordadors. Tot plegat, dèiem, és un tema d'educació, gairebé el mateix que porta un interlocutor a estar més pendent del mòbil que no dels teus ulls i el que ens ha conduït a veure fotos de gent en escenaris de tragèdies col·lectives. Hi ha, en aquesta reproducció a volum alt i sense miraments, l'exemple d'una determinada supèrbia, la mateixa que porta alguns individus a creure's que tothom està equivocat menys ells. Mentrestant, hi ha una majoria que insisteix a actuar amb respecte i sense imposicions que, dia rere dia, donen un nou i impagable sentit a la paraula «paciència». Són heroïnes i herois, perquè vivim en un món en què comportar-se amb empatia comença a ser digne d'una gesta mitològica.
