23 de octubre de 2019
23.10.2019

El clavegueram

23.10.2019 | 00:14

Al meu país la pluja no sap ploure i quan plou poc tothom roba i quan plou massa es desborda el clavegueram. Ara ha plogut massa i ha emergit als carrers la festa de les aigües residuals. Dimarts a Twitter dos insignes rosegadors es barallaven per veure qui tenia menys dignitat: Agustí Colomines, empleat de tot, filferro de punxar els fems, porta del servei de tots els oportunismes imaginables, i Enric Juliana, xarlatà de Badalona, gandul, pedant, bolxevic de paper d'estrassa i un dels grans farsants que ha donat el periodisme espanyol dels darrers vint anys –ara que de tot fa vint anys. La seva baralla bruta, estomacal, destapadora de les misèries que fins ara mútuament els dos bàndols es protegien, fou una trabucada per anunciar la fi d'una era.

Quan plou poc tothom roba i Agustí Colomines passà de fer-se el comunista per cobrar de la Unesco a fer-se el convergent de fireta per dirigir la Casa Gran del catalanisme i la fundació Catdem, havent de donar tota una sèrie d'explicacions –bastant decebedores, per cert– sobre les casos de corrupció que cerclaren l'entitat, i que segur que també causaren espanyols infiltrats. Per indicació d' Artur Mas, una indicació segurament també infiltrada, uns tercers infiltrats -mala gent de veritat- passaren a pagar-li el sou a través d'una estúpida i sobretot prescindible càtedra universitària, Josep Termes, que ni s'hauria creat ni continuaria existint si no fos pel favor presidencial. Per acabar-ho d'arreglar, el feren director de l'Escola d'Administració Pública, i una de les moltes virtuts que tingué l'article 155 –com veure Aragonès i Artadi competint per qui era més llepa de Roberto Bermúdez de Castro– fou cessar-lo d'aquest càrrec. Sempre ha cobrat d'entelèquies, sense haver acreditat mai cap talent ni cap gràcia. No hi ha ningú que en parli bé, i si encara queda algú, és només qüestió de temps. No se li recorda cap gest, cap generositat, cap hora greu en què hi hagi perdut més del que hi ha guanyat. El seu full de serveis és un full en blanc.

Juliana és el mirall de la pedanteria nacional. És la meva mare quan es va posar a parlar de futbol, i després de política. És una pagesa a qui li ha tocat la loteria i vol fer-se la sofisticada als grans restaurants de París, però que quan per darrere veus com camina cap a la taula, sembla que vagi a tancar les oques. Jau, Juliana! La seva impostació vaticana li costarà anys de purgatori, és els fariseus que Jesús expulsà del temple. La seva filiació a Podem té a veure amb el gandul que fou de Badalona, i que quan s'espatllaven els trens faltava a La Vanguardia a treballar, i era el cap de secció de Ciutats. Quina barra, Juliana! Quina barra! Pèls negres li surten de les orelles i són la metàfora de la seva prosa pretensiosa, molt mediocre, d'èmfasis erràtics i d'absolut buit moral. Quan plou poc tothom roba i Juliana és tot ell un saqueig a la premsa lliure, a la inspiració que esperem dels articles i de les cròniques i que ell panseix amb el seu cinisme, amb la seva impostura i amb les seves pòcimes miraculoses sense miracle. Juliana no és Rahola però tots dos s'assemblen en què amb la seva escriptura han tenyit els país d'ensopiment i desesperança. Tants anys de llegir-los ens han tornar pessimistes, i la violència és filla de la frustració. Cada vegada que Catalunya ha volgut fer alguna cosa bonica, Rahola l'ha tunejada de vulgaritat i Juliana l'ha cobert de tristesa.

Juliana i Colomines s'han enredat en una apassionant batussa a Twitter com aquells vídeos de lesbianes en què dues noies en una piscina de fang primer s'estomaquen i després s'ho fan. Ha estat una gresca de les que m'agraden perquè tots dos tenien raó quan s'insultaven i cap dels dos en tenia quan mirava de defensar-se. Juliana ha acusat Colomines de no tenir vergonya, i Colomines li ha dit «servil» a Juliana i que no és un periodista. Juliana ha acusat Colomines d'oportunista, de cobrador del frac de Convergència, i Colomines, la veritat, és que arribats en aquest punt, no ha sabut defensar-se. «No banalitzis el que no saps», ha acabat dient, el desgraciat, com si estiguessin parlant de l'Holocaust.

Sense que serveixi de precedent, ni d'indicador moral de cap mena, m'he sentit més a prop de Juliana que de Colomines, i no perquè sigui millor persona, que no és el cas –tampoc pitjor, és aquell empat tècnic, i residual– sinó perquè el retrat que en poques piulades ha fet Juliana de Colomines ha estat bastant exacte, i el filferro en canvi s'ha limitat a agonitzar en un racó, mirant de parar els cops més que de defensar-se'n com si tingués pensat anar demà a demanar feina a La Vanguardia.

Emergeix la pitjor brutícia, la més sistèmica, la més encarcarada, la dels que vivien de tapar-se les vergonyes els uns als altres i que ara que la claveguera ha vist la llum ningú no vol quedar enrere en la cursa del desprestigi i de l'insult. És cert que Juliana ha estat més fi que Colomines. Però voldria deixar clar que en una guerra entre tots dos, jo vaig amb la funerària.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit