Aquest era el títol d'un dels màxims exponents de l'anomenat espagueti western. La pel·lícula, estrenada a Espanya el 1968, podria ben bé estar d'actualitat perquè narra la història de tres poca-soltes que malgrat les seves diferències, un caça-recompenses, un assassí i un lladre, uneixen forces, i al mateix temps s'enfronten, per trobar un tresor de monedes d'or. Si avui fessin l'adaptació del film, aquest podria situar tres polítics que, malgrat tenir presumptament diferents ideologies, uneixen forces per anar contra Catalunya i de pas per guanyar les eleccions. Un dels grans atractius del film va ser la música que va composar el gran Ennio Morricone i que avui seria substituïda per l'orquestra de despropòsits d'uns quants mitjans de comunicació.

La política actual està tan segrestada per les enquestes i els càlculs electorals que se situa a l'extrem oposat a allò que demanda la societat. L'objectiu de guanyar el tresor del vot fa que els representants polítics no només facin el paper de dolents, sinó que també es converteixen en cecs, sords i muts davant una societat que ja fa molt temps que els ha passat al davant.

Fixem-nos sinó en el cas de Xile, el país ha esclatat en una mena de ràbia col·lectiva mentre els seus dirigents segueixen pensant que es tracta d'una rebequeria ciutadana per l'intent d'augment de preu de les tarifes de metro. Les institucions i els seus representants ja no entenen què li passa al poble. A França no entenen el col·lectiu de les Armilles Grogues, al Regne Unit ja no saben com afrontar les múltiples sensibilitats davant del Brexit, al Líban encara se sorprenen de la reacció ciutadana que ha dit prou a anys i panys de governs ineficaços.

A casa nostra el govern de l'Estat segueix simplificant el discurs per intentar fer creure que tot és qüestió de quatre eixelebrats, sense voler entendre res del que passa. Malauradament el tresor esperat del vot segueix enlluernant més que la realitat i alguns ja es pensen que de debò són Clint Eastwood, Lee Van Cleef o Eli Wallach.