El cul gros

L' Elsa Artadi a tots ens enlluernà, quan va irrompre fa dos anys, amb la seva classe, la seva rapidesa serpentejant, i l'optimisme que sempre infon la bellesa. Una bellesa sexi, elegant, que semblava la metàfora de la llibertat. La sabíem ambiciosa però per les seves qualitats li reconeixíem el dret i fins i tot el deure de ser-ho. De seguida tingué agenda pròpia, contactes i interlocució a La Moncloa, però cometé el fatídic error de fer-se assessorar per Jaume Clotet, oportunista i malastruc, mala gent, i tot des d'aleshores va començar a anar-li de cap per avall. Es passà de llesta, de cínica, de deslleial; començà a malparlar de tots els qui l'acompanyaven en l'aventura, i a menysprear Puigdemont, i a donar-lo per amortitzat. Tot i així, el fugat li proposà de ser la presidenta de la Generalitat i ella ho refusà per por al que li pogués passar.

Tot desordre moral produeix un desordre físic - Joseph de Maistre ho diu- i el catalanisme mediàtic ho acredita des d' Agustí Colomines a Francesc-Marc Àlvaro. És el que li ha passat a l'Elsa, que de tant fer el mec exigint valor als altres, quan anaren a reclamar-li el seu, la tara moral -i jo diria que fins i tot espiritual, en un cas tan flagrant com el seu- acabà arrodonint la metàfora que obre aquest article.

Hi ha una Catalunya del cul gros -metàfora, metàfora-, que és la Catalunya que organitza barricades per divertir-se i que a una hora prudent plega per tornar-se'n a dormir a casa. És la Catalunya que va a peu fins l'aeroport i que quan arriba l'hora de prendre'l desconvoca la festa perquè no està disposada a trobar-se amb l'exèrcit. Sou un esplai. Sou la Catalunya que proclama als quatre vents la seva dignitat i que d'amagat negocieu la vostra rendició a la menuda. No sou el cul físic, sou el cul moral. Sou l'antipolítica que començà amb la renúncia de Mas en favor de Puigdemont i que baixant, baixant heu acabat amb els carrers desbocats. Vosaltres sou les pedres i vosaltres sou els infiltrats. Sou els culs grossos d'Arran, xiulant Rufián en una marxa quan és l'únic que ha fet una aportació neta a l'independentisme des de 2015.

Elsa Artadi va demostrar ser un frau, una impostora, una mala persona -tot s'encomana, i més de Jaume Clotet- per haver estat la qui més va provocar el terrabastall per fugir encabat covardament d'estudi quan li demanaren que mostrés el compromís amb tot allò que tant havia exigit als altres. Ara a l'Ajuntament no ha de tenir por de res, però tampoc cap esperança. Suposo que hi havia alguna cosa de sincera en la seva irrupció, en la seva jove promesa de tot, tan hermosa, i és el que se li ha anat acumulant perquè no ha trobat una via de sortida en cap bona obra, en cap idea de món millor.

La violència d'aquests dies a Barcelona -bé, i als altres llocs- també tenia el cul gros, i era el cul gros de la decepció, i era el cul gros dels que en l'hora greu no van presentar-se: Puigdemont declarà una independència buida i fugí, Torra parla de no acceptar la sentència del Suprem però no obre les cel·les de Lledoners, i ell n'és de fet el carceller, i els assaltadors de l'aeroport al final preferiren la revetlla infantil i frívola de fer fogueres a Aribau que pagar el preu de prendre el risc personal de realment col·lapsar el país prenent una infraestructura definitiva com l'aeroport, tement que el president Sánchez arribés a militaritzar-la.

Soc obedient de les directrius del diari, també de la de no fer esment a l'aspecte físic, però tal com l'anècdota deixa de ser anecdòtica quan s'eleva a categoria, el físic deixa de ser corporal quan s'encarna en metàfora i Elsa Artadi representa la Catalunya en tots els ordres deformada, fosca de totes les nits, i que a tot aspirà i tot ho perdé molt abans que comencés la batalla.

No és per insistir, ni per crear hàbits, però ahir cul gros Juliana escrivia a La Vanguardia que Gonzalo Boye, l'advocat de Puigdemont, és un «hàbil jurista» i «la persona amb més talent polític del cercle de Waterloo». Boye és un farsant. Qualsevol penalista mínimament acreditat posa els ulls en blanc quan sent el seu nom i el considera un impostor i un indocumentat. A més a més és un condemnat per terrorisme, un satèl·lit de Garzón, i totes les causes i persones que ha defensat, a banda de perdedores, són contràries als interessos de la Humanitat. Que un dels articulistes de referència dels diari de la burgesia catalana sigui la minyona lírica de Podem és exhibicionisme de la claveguera. Que a més a més se li permeti de fer apologia d'un terrorista, presentant-lo com un estadista, indica el final d'una era. Tot rodola.

Cul gros el d'un articulista de Badalona que en la seva ignorància i la seva pedanteria acaba convertint la seva limitació mental -i moral- en la mesura de totes les coses. Quantes persones, com feu Artadi, s'han rendit perquè Juliana pugui escriure la seva ignomínia? A quanta política hem renunciat perquè la infinita baixesa de Boye acabi emergint a la vida pública catalana? Pot ser que algú es prengui el «cul gros» de Catalunya com una apreciació grollera i física però és només la quirúrgica metàfora de la seva ànima foradada.