La dita assegura que parlant la gent s'entén. Però l'experiència ens diu que més que una descripció de la realitat l'aforisme recull un desig. Quantes vegades les converses no acaben en discussions! I és que les úniques paraules que volen aparentar ser innocents són les que hem deixat buides. Què hi ha darrere de la petició de diàleg que l'independentisme fa al Govern d'Espanya? Ni més ni menys que un intent de validar la pròpia estratègia. Fins avui el camí de la confrontació no ha aconseguit acostar-se a cap dels objectius marcats ni obtenir cap de les promeses fetes. Tot el contrari. La presó, la tensió interna i la pèrdua de pes polític a les institucions de l'Estat és un balanç paupèrrim que ha portat al pitjor moment dels últims quaranta anys. Pels que no estan disposat a reconèixer els propis errors, l'última oportunitat és aconseguir guanyar el pols i obligar el Govern d'Espanya a tornar a seure a una taula. Però el gat escaldat de l'aigua calenta fuig. Cada vegada que hi ha hagut una trobada entre els governs cada un ha donat una versió diferent -i de vegades, fins i tot contradictòria- del que s'havia parlat. Tant és així que es va acabar per proposar la controvertida figura del relator, que ho va enviar tot a rodar. Però les culpes dels altres no ens eximeixen de les pròpies responsabilitats. Dirigir les institucions obliga a mantenir una actitud a l'altura de la dignitat que els vulguem donar. Pedro Sánchez no es pot amagar de les trucades de Quim Torra per un càlcul electoral ni evitar reunir-se amb el president de la Generalitat quan visita Catalunya. La feblesa de la posició de Sánchez ha quedat en evidència pel nerviosisme que li ha provocat una trucada perduda, i augmenta cada dia que passa i demostra que és incapaç d'assumir la iniciativa.
