Un altre cop octubre. Com ara fa dos anys, estem tornant a viure una tardor calenta que sembla que durarà com a mínim fins a l'hivern. La injusta sentència del procés ha tornat a encendre la política catalana i ho ha fet amb unes formes diferents i molt més intenses. L'esclat de revolta que han patit les capitals catalanes ha sorprès propis i estranys i res fa pensar que la digestió de la sentència per una part de la ciutadania catalana sigui ràpida. La cosa va per llarg. La incertesa va per llarg i la sacsejada al sistema polític català i espanyol continua i no té visos d'acabar. Estem en un cicle polític històric. Que va començar amb la crisi, el 15-M, el procés i que ara s'accentua. D'ençà del 2012, la política catalana ha canviat de cap a peus i els fets d'aquests dies ens mostren que és possible que encara canviï molt més. Tot ha envellit molt de pressa i poca cosa aguanta el pas del temps més enllà de la mobilització independentista i el bloqueig polític, aquí i allà.
I en aquest estat convuls i poc sòlid de les coses, el pitjor que podia passar és una campanya electoral enmig de l'escenari. Més enllà dels resultats i les sorpreses que es produeixin, l'avançament electoral ha estat una frivolitat injustificable que pot tenir com a resultat un empitjorament de la situació en comptes de millorar-la.
Fa temps que crec que el principal problema que té la política catalana i l'espanyola és l'interminable cicle electoral. És el marc electoral el que ho enverina tot i tots els partits que han estat al govern tant aquí com allà s'han acostumat a avançaments electorals en base a millorar les seves pròpies expectatives electorals però sense tenir en compte si aquests avançaments o repeticions electorals milloraven o empitjoraven la situació del país i dels ciutadans. A Espanya, hi ha hagut cinc eleccions generals en vuit anys, quatre en cinc anys. I a Catalunya, tres en set anys. I això significa, també, molt pocs pressupostos aprovats. És cert que és el vot de la gent el que provoca un repartiment de papers que dificulten l'acord, però és la feina dels polítics arribar a acords amb els resultats que els ha donat la gent. És la seva feina.
Per què el cicle electoral empitjora i enquista la situació política? No només perquè allarga els terminis, dificulta aprovar pressupostos i provoca canvis de governs i d'interlocutors, sinó, sobretot, perquè s'encadenen campanyes electorals. I en campanya, la competència es fa més dura. Tant l'independentisme com l'espanyolisme competeixen amb els partits del seu bloc i es fan promeses o propostes que en comptes d'ajudar a l'acord, el dificulten. Es produeix una competència a l'alça, una escalada, que en un context d'estabilitat no es produiria. Ho vam viure durant el període de l'Estatut i ho estem tornant a viure. La competència partidista dins dels blocs i les contínues eleccions en bona part ens han portat fins aquí.
Algú dubta que l'episodi de les trucades entre Torra i Sánchez seria diferent sense una campanya electoral a la cantonada? És prou evident.
El problema és que en aquest context excepcional tenim unes eleccions a l'horitzó que ho poden canviar tot. No serà el mateix la gestió dels presos amb un govern de Sánchez que amb un govern del PP rescolzat per Vox. Igual que l'horitzó d'unes eleccions catalanes estarà molt en funció del resultat dels partits independentistes el proper 10 de novembre.
Tot el que està passant impacta també en el mapa polític català i per comprovar-ho només cal veure els retrets a les xarxes socials. I les eleccions són una prova d'estrès que poden fer virar les estratègies en cosa de dies. I si alguna cosa necessita la política d'aquest país és mirada llarga, estratègia sòlida i capacitat d'aguantar la pressió externa, però sobretot interna. Molt difícil de fer si constantment tenim eleccions a la cantonada. I em costa trobar unes eleccions més inoportunes que les de novembre per reconduïr la situació.
Ens hauríem de comprometre a no recórrer a la carta electoral a la mínima que les coses es torcen i fer molta més política, perquè la solució només pot ser política. Però més enllà de dir-ho, cal exercir-ho i per això calen interlocutors estables que siguin capaços d'adquirir compromisos que els puguin desgastar. Però en tots aquests anys, tot això ni s'ha intuït.
Si alguna cosa tenim garantida, doncs, és que ens esperen uns mesos convulsos i que en funció de l'escalada pròpia de la campanya i dels resultats electorals pot ser que estiguem molt més lluny del diàleg entre les dues parts, imprescindible per encarar una situació que com ja hem vist aquests darrers mesos encara pot escalar molt més.
Veurem com evoluciona en els propers mesos, però tot i el meu optimisme a prova de bombes, el que tenim garantit són uns mesos convulsos. Que tothom s'ho agafi com pugui.
