La presó aporta moltes estones lliures, que es poden dedicar a la meditació i, dins d'aquesta, al subgènere de pensar què s'ha fet malament a la vida. A Carme Forcadell, avui una simple presa comuna i no fa gaire la segona autoritat de Catalunya, li ha servit per adonar-se que els dirigents llacistes no van tenir prou empatia amb els catalans que no són independentistes. Falta d'empatia és una manera més que suau d'expressar el que van fer, que va ser conculcar els drets de més de la meitat de la població, a més de tractar-los de botiflers i mals catalans així que tenien un micro a prop. Però -més val tard que mai- al final l'empatia ha arribat, encara que la Forcadell hagi hagut d'anar a trobar-la en una cel·la, a vegades aquestes virtuts teologals -o el que sigui la famosa empatia- es troben als llocs més inversemblants. Que segueixi buscant, ves a saber què més hi troba entre aquelles quatre parets que ja coneix tan bé, potser en algun racó s'hi amaga la humilitat, en un altre la generositat, a sota del llit una mica d'altura de mires i darrere de la latrina un polsim d'honradesa. Tot és posar-se a buscar. No serà per falta de temps.

De moment, conformem-nos amb l'empatia. Ja tenim aquí l'empatia de la Forcadell, encara que sigui dos anys més tard del que tocava. El problema, senyora meva, és que no la vull per a res. No se m'ofengui, no és que un no sàpiga valorar les virtuts pedagògiques de dos anys a la trena, senzillament és que no la necessito per a res, la seva empatia. És un regal innecessari, i no ho dic perquè sigui tard, ja que fa dos anys tampoc no l'hauria admès, sinó perquè no li veig utilitat. On vaig jo, amb una targeta que digui «Empatia de Carme Forcadell»? Si tan sols me la convalidessin per una cervesa en algun tuguri de mala mort, li admetria amb molt de gust, però molt em temo que ni per això serveix. No s'ho agafi malament, és que vostè no és ningú.

A mi no em cal. A qui li deu fer falta a hores d'ara repartir empatia a l'engròs és a vostè, per veure si el jutge té a bé valorar el seu penediment i la deixa aviat en llibertat. Ell sabrà si se la creu. Però per mi, no cal que es molesti. Jo, de vostè i de la resta d'empresonats, no en vull res, i molt menys, empatia. Si alguna cosa vull, no depèn de vostè: és la seguretat que no tornarà a ostentar càrrec públic, no vull haver de tornar-la patir i mantenir alhora, ni amb empatia ni sense. Guardi's la seva empatia, mestressa.

Ja que rebutjo la seva generosa oferta d'empatia, confio que a canvi no esperi vostè la meva. Un comença a estar fart que li demanin empatia amb els presos -no amb tots, només amb els que cobraven un bon sou del govern- i espero que, ara que queda clar que no m'interessa la seva, se'm permeti recíprocament no oferir-los la meva, que mai no tindran. L'empatia és com l'amor, un només l'atorga a qui ho mereix, i sento dir-li que no és el cas, encara que estiguin vostès entre reixes. De la mateixa manera que es rebutja l'amor de qui no interessa, un pot també rebutjar educadament l'empatia que li ofereixen els altres, encara que sigui tota una senyora àvia com vostè.

Un moment. He dit educadament? Quedaré més satisfet rebutjant-la a la manera que rebutja Junqueras la possibilitat d'indult: posi's la seva empatia on li càpiga, senyora meva.