25 de octubre de 2019
25.10.2019
Diari de Girona

Mira, àvia!

25.10.2019 | 00:21
Mira, àvia!

El 23 de novembre de 1975, amb 7 anys, em trobava davant d'un televisor Phillips en blanc i negre. Des de mitja setmana fèiem festa d'escola. Es veu que aquells dies sonava constantment música clàssica a la ràdio. No me'n vaig adonar perquè a tota hora jugava al carrer. També es diu que volaven taps de cava, però francament no ho recordo. A casa, de família republicana per part de pare i per inducció la mare, recordo sobretot una barreja de por i d'emoció continguda per la incertesa del futur. Però sobretot recordo silenci. El que correspon a la fi de l'únic món que havien conegut els pares. Un món construït per un tirà que havia provocat una guerra amb molt dolor i que va exiliar part de la família un temps. No massa perquè no eren importants. Com la gran majoria van tornar a canvi de submissió, silenci i, evidentment, sense dret a una llicència d'estanc o administració de loteria.

El nen aquell pensava que la mort d'un dictador era un esdeveniment fabulós perquè ens donaven festa. En realitat no sabia ni què era un dictador. Però tornant al 23 de de novembre davant del televisor. No tinc present els pares a casa. Recordo estar amb l'àvia Betris, dona d'un soldat republicà i filla d'un militant republicà. Ella i el germà gran del pare, el tiet Paco, van fer aquest curt exili, que mai va oblidar, que va començar per aquell ignominiós camp de concentració d'Argelers, on les miserables autoritats franceses els van recloure i quasi matar de gana. I va acabar en un poble fronterer amb Alemanya que mai va recordar el nom. Davant de la tele a l'àvia no la recordo ni contenta. La visualitzo amb un posat seriós i repetint constantment: «A veure què passa ara!». Enterraven un home que ella considerava un malvat però després de tants anys de sotmetiment autoritari i catòlic, tenien por d'alegrar-se. Tampoc era cap victòria. De fet ens vam empassar hores de multituds passant per la capella ardent i després aquell funeral injuriós. Un genocida enterrat amb tots els honors en un nauseabund mausoleu construït per esclaus republicans. Res feia pensar que el país podia canviar massa. Ni que començaria una transició presentada durant anys com exemple de reconciliació i no com un exercici covard de desmemòria.

L'humiliant exhumació del sàtrapa és un diminut reconeixement a tots els que aquell llunyà novembre van contenir els taps de cava. De fet la majoria no tenien diners per comprar-ne. Però per algun lloc s'ha de començar. Avui la Betris estaria un pèl més contenta. Tampoc massa perquè comprovaria que estem molt lluny de fer net.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit