L'estrambòtica visita llampec de Pedro Sánchez ha tingut la virtut de mostrar-nos la seva dimensió real d'estadista. Si algú s'esperava un home obert al diàleg i carregat de solucions i propostes pel país, ehem!, haurà quedat fotudíssim.

Per venir a clavar una espatllotada a les seves tropes, i menystenir el president de la Generalitat i els ferits no uniformats que han deixat les ràtzies, bé, el líder del PSOE ja es podia haver quedat a la Moncloa. Així s'hauria estalviat el paperot a l'hospital de Sant Pau, on el vam veure esmaperdut, com un boxador grogui, superat per la protesta admirable que li van dedicar metges i treballadors. Va fugir d'allí amb el subfusell entre les cames.

Sánchez no va trucar a Torra; és veritat. Però tampoc no va aprofitar l'avinentesa per felicitar Cristina Morales, la recent Premio Nacional de Literatura. L'escriptora, que està encantada amb els aldarulls, li hauria pogut dir: «Pedro, quina alegria que hi hagi foc en lloc de botigues i cafeteries obertes». Ai, ai, ai!... Que encara li retiraran la pasta del premi. O l'acusaran de sedició, terrorisme, o del que els hi passi per la regadora.

Tranquils, però. Perquè per justificar tanta involució democràtica davant del món, el govern en funcions té una arma infal·lible: la gentola d'España Global. Ara es dediquen a presentar Oriol Junqueras com si fos el germà gran del Caco Bonifacio. Impresentables.

Davant de tots aquests despropòsits, només se m'acut una pregunta: on puc aconseguir les drogues que es prenen els assessors de Sánchez?