Fa mesos i anys que a Catalunya només existeix el blanc o negre. No hi ha grisos ni tonalitats. No hi ha matisos. Ens han instal·lat -ens hem deixat instal·lar- en un manyoc que ningú és capaç de preveure quan es desfarà, perquè ningú va ser capaç d'intuir, ni tan sols per aproximació, la situació on s'ha arribat. Tampoc hem sabut ser autocrítics. Tots hem vist els errors dels altres però no hem ni olorat els propis perquè només hem escoltat allò que ens ha interessat. Ara hi ha destacats independentistes que han iniciat un petit viratge que ens ajuda a aclarir algunes coses. La primera va ser Clara Ponsatí (el famós farol); després Toni Comín (els sacrificis que s'hauran de fer); fa pocs dies Carme Forcadell (no es va tenir empatia amb els no independentistes); i finalment Quim Torra, que en seu parlamentària va deixar clar que només hi ha dos bàndols: represaliats i repressors. Podíem intuir que el relat del president de la Generalitat, el de Carles Puigdemont, el d' Artur Mas i el d' Oriol Junqueras sempre ha estat aquest perquè, sense haver-ho dit mai o fins i tot dient el contrari, s'interpretava fàcilment. Però, ara, el màxim representant del Govern català ho ha escenificat: no hi ha lloc per a l'equidistància, o els uns o els altres, o amb mi o contra mi, o blanc o negre. L'antifaç comença a caure.
