26 de octubre de 2019
26.10.2019
Diari de Girona

A sang i fetge o el desgovern de Catalunya

26.10.2019 | 00:36
A sang i fetge o el desgovern de Catalunya

Els mediterranis som gent de sang calenta. Gent i pobles abduïts per la ira. En la paraula, en la mirada i en els fets. Serà el vent, serà la llum, serà la calor o serà simplement el temperament, però violents a la fi. La rauxa sempre ha pogut amb el seny. La Història així ho confirma i els mitjans de comunicació d'avui aixequen acta dels terribles successos que encara avui ens envolten i ens defineixen com a persones molt properes al greu incompliment del cinquè dels manaments de la llei de Déu.

«Sang-i-fetge» és el nom d'una muntanya d'uns vuit-cents metres d'alçada que es troba a cavall dels termes municipals de Castellcir i Castellterçol, comarca del Moianès, però si li anteposem la lletra «a», ens dona «a sang i fetge», crit de guerra que ens acompanya als catalans des de l'edat mitjana (o abans). Avui és una locució identificada amb la brutalitat, la fúria, la ràbia, el salvatgisme, la passió, el deliri, la ferocitat, la força, la bogeria i el tumult. Potser pocs pobles superen el guerracivilisme que embruta el passat de Catalunya i que s'amaga de generació en generació. El «tot o res» sempre s'ha imposat. Així de malament ens han anat les coses per més mites que haguem inventat. A Francesc Macià i a Lluís Companys, ambdós d'ERC i ambdós exemples de deliris que portaren confrontació física i morts entre catalans, els hem convertit en herois. Marca d'un país infantil. Quan impera «el carrer sempre serà nostre», els llaços com a símbol de militància en la supremacia i en la desobediència, els governants de torn callen i atorguen, i endemés donen l'esquena a la seva policia, els Mossos d'Esquadra, i impulsen una comissió d'investigació relativa a les seves actuacions a favor de la llei i de l'ordre, aleshores es posa en qüestionament la democràcia i l'autogovern. I sí, l'expressió «som gent de pau» no fa altra cosa que amagar la violència antisistema de nombroses persones que troben aixopluc en l'eslògan. Sobretot manifesta el coeficient intel·lectual dels que ens manen i la seva mescla d'anarquia, ineptitud i mesquinesa. És ben cert que les grans concentracions de caràcter civil aconseguides per l'ANC i Òmnium varen ser exemple de virtuts cíviques, però la Barcelona incendiada també posa de manifest que dites manifestacions varen niar salvatgisme en la mesura que allò impossible d'assolir –la independència de Catalunya– esdevenia una gran mentida i una solemne estafa social. La sentència del Tribunal Suprem va fer surar de manera definitiva la inviabilitat legal catalana, espanyola, europea i internacional del projectat viatge a Ítaca del condemnat Artur Mas, que tants panxacontents alabaren des d'una pretesa intel·lectualitat de tants euros el quilo de bestieses i de sofismes. La paranoia col·lectiva ha estat molta i l'odi en les xarxes socials ha substituït el raonament, l'únic atribut que ens fa persones i ens allunya de la resta d'éssers del regne animal. Però què fa un poble tip i cansat de si mateix? Doncs fer-se l'ofès. No hi ha res que molesti tant l'ésser humà com que li diguin burro a la cara. Per això, la contrarietat va mutar cap a frustració generalitzada i d'aquí cap a la tensió, l'excés, l'insult, la coacció, la fúria i finalment l'agressió a Mossos d'Esquadra i a membres de la Policia Nacional, al mobiliari urbà, als contenidors de deixalles, els aparadors, les terrasses de bars, les voreres i un etcètera que ens ha presentat davant tot el món com el que som: un poble adolescent, incapaç d'autogovernar-se i de fàcil maneig del trabuc. Però que ningú no es cregui que d'aquí a pocs dies tot tornarà a la calma. Aquesta predicció la fa possible el desig que el civisme ens aixoplugui a tots, donat que el govern de Catalunya, un feix d'herba i un sectari per excel·lència, no ho fa. El conflicte intern seguirà i de la mateixa manera que vaig vaticinar que l'emprenyament i la frustració per la sentència, necessàriament condemnatòria en Dret, portaria desordre i caos, avui dic que tenim intolerància i violència per temps. L'exemple de l'arbre tallat i posat damunt les vies de tren a l'Empordà –dimarts passat– amb l'objecte – hom suposa– que del xoc en sortissin víctimes, ferits i morts, ho evidencia. La violència, com l'independentisme, ha vingut per quedar-se. Així de cru.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook