Fa anys que em fixo en una estampa que, de vegades, passa desapercebuda. En tota obra, hi ha alguna persona aliena a ella que l'observa. No falla. Abans o després apareix aquest algú que es manté fora de les tanques protectores i que observa com les bastides van grimpant, el moviment de les grues o com s'amuntega la runa. Per a ells, segurament, ha de ser un exercici d'atenció plena. No perden detall. Una cosa semblant passa en els ponts que sobrevolen carreteres. Sempre hi ha algú que hi és, observant, atent al moviment dels cotxes. Hi ha alguna cosa relaxant a veure la vida passar de manera monòtona. Envejo a les persones que veuen i que, a més, miren. Envejo a les persones a les que no se'ls escapen els detalls. Sobretot, els importants.
Diàriament i a totes hores, algunes intempestives, rebem trucades per oferir-nos el manteniment del termo, la contractació de l'últim producte d'una companyia elèctrica o la gran oferta de sèries, pel·lis, connexió wifi, una segona línia i tots els missatges de text gratis durant un any. Passeges per qualsevol lloc cèntric i, en menys de 200 metres, t'han demanat que participis de la iniciativa per salvar el planeta del canvi climàtic, contribuir que s'acabi la fam al món, sensibilitzar-te davant determinades malalties i sumar-te a les millores educatives d'un país que amb prou feines situes al mapa. Comprendre bé només un d'aquests projectes podria portar-nos mig matí, però no. Rebem massa estímuls i ens passa desapercebut l'important. Veiem, però no mirem. Potser aquest fos el motiu pel qual vaig mirar de fer el salt a un grup de xavals que esperava els clients a la porta del supermercat. Els vaig veure de lluny i, a mesura que m'anava acostant a ells, vaig començar a sospitar una excusa. Somriure, però no massa i intentar trobar aquest punt en què no ets ni massa seca, ni massa bromista. Una expressió que transmetés un «el teu projecte és molt lloable, però no tinc temps». Una cosa així. Pel que es triga a travessar una porta, els nois em van explicar que feien un treball per al col·legi i que participaven d'una campanya de recollida d'aliments. Tot molt fugaç. Va ser a la secció de fruites i verdures quan vaig adonar-me que gairebé se m'escapa un gran detall: la il·lusió. Que un dissabte al matí, un grup d'adolescents hagi decidit dedicar el seu temps a un bon motiu, té molt valor. I aquest ímpetu i il·lusió per aportar un granet de sorra per millorar la vida d'algú requereix atenció i observació. Així que vaig fer mitja volta i els vaig dir que no, que no sabia com funcionava la seva campanya d'aliments i que sí que m'interessava saber-ho. Em van explicar que volien contribuir al fet que un grup de persones gaudís d'un esmorzar complet, productes d'higiene i llegums a l'hora de dinar. Em van dir que passarien el temps necessari en aquesta porta, mirant de sensibilitzar els clients del comerç i que, tot i que sabien que aquesta no era la solució, era una contribució. Gairebé veig, però no miro un grup de joves que em va recordar que ells, la majoria, són un meravellós futur. I que sí que poden canviar el món.
