Què pot fer, davant la brutalitat policial, un ciutadà que es manifesta pacíficament? No res. Només pot entomar els cops, que són més dolorosos i humiliants per injustos i vils. No parlo només de les esgarrifoses imatges d'aquests dies a Catalunya, parlo també de totes les càrregues policials que hem vist abans i que tornarem a veure amb motiu de desnonaments, vagues o manifestacions sindicals, protestes de diversos moviments socials o col·lectius desfavorits, aquí i arreu del món. La violència policial mai és excessiva, sempre està justificada perquè està legitimada pel Govern, per l'Estat i per tots els poders que el sostenen. Per això els policies i els militars, portin l'uniforme que portin, es revesteixen d'una autoritat gairebé sagrada, ja que, de fet, són els representants del poder, dels interessos del poder. Fins i tot es pot donar la paradoxa que les forces repressives actuïn contra els seus propis interessos, per exemple en una manifestació que reclami millores salarials dels funcionaris. Com autòmats, com robots, executen cegament les ordres que els dicten, per injustes i irracionals que siguin. Al cap i a la fi, el missatge essencial és sempre el mateix: subjugar i aterrir el que es queixa, dissuadir el que podria queixar-se. El violent, doncs, sempre és el que es manifesta, el que reclama, el que qüestiona el poder. Llavors l'Estat ja engegarà la seva ingent maquinària propagandística per imposar el seu relat del conflicte. Així, els policies, els militars, esdevenen herois, salvadors de la pàtria i l'ordre. Els manifestants, per contra, són titllats d'elements subversius, d'enemics de la democràcia o directament de terroristes; en una paraula: són criminalitzats. Per això no val igual un policia ferit que un manifestant ferit, per això els policies ferits reben la visita dels qui manen, se'ls condecoren o fins i tot esdevenen màrtirs i símbols patriòtics.

Karl Marx, que en algunes anàlisis va ser força matusser, en d'altres va ser molt sagaç i va adonar-se que l'Estat necessita un aparell repressor per justificar la ideologia de la classe dominant. Però va ser un contemporani seu, Charles Dickens, qui va exposar amb reveladora contundència l'abús sistemàtic dels poderosos a la seva novel·la Temps difícils (1854): «Si deixeu que milers i milers de persones continuïn enfonsades fins al coll en aquest femer, aquestes persones acabaran per constituir un poble a part, i vosaltres un altre, amb un abisme tenebrós entre uns i altres».