27 de octubre de 2019
27.10.2019
Diari de Girona

La pluja portà castellerss Sant pere de Galligans

26.10.2019 | 23:38
La pluja portà castellerss Sant pere de Galligans

Quan s'acosten les Fires sempre estem pendents dels pronòstics meteorològics. Uns dies de pluges insistents ens poden aigualir, mai més ben dit, les festes. En podem recordar algunes ocasions. Sense necessitat d'anar més lluny tenim l'exemple de les Fires de l'any passat. Alguns dies d'un temps esplèndid s'alternaren amb altres dies plujosos. Uns durant tot el dia, altres al matí o la tarda. Lamentablement s'hagueren de suspendre alguns dels números previstos en el programa. I altres hagueren de canviar d'escenari, com fou el cas dels castells que s'havien d'alçar a la plaça de Sant Feliu i es traslladaren al temple romànic de Sant Pere de Galligants.

Pensant en la pluja que es pot presentar, sempre s'aixequen les veus dels que hi volen trobar solucions canviant les dates de la celebració. Uns diuen que seria més adient situar-les a la primavera, altres a l'estiu. A la primavera celebrem la setmana «Girona Temps de Flors». I en més d'una ocasió també ha plogut, un o més dies. Altres diuen que el millor seria situar les Fires a l'estiu. Però tots podem recordar tempestes molt agressives en algun dia de juliol o d'agost. Amb tanta fúria que arribaren a arrancar branques dels arbres de la Devesa, i una d'aquestes tempestes estiuenques arrabassà sis altívols plàtans. Si atenem la història comprovarem que en l'edat mitjana se celebraven fires en diverses estacions de l'any fins que, finalment, un decret reial les situà en una setmana que començava el capvespre del 28 d'octubre i finia el 5 de novembre. Ja més modernament s'amplià la duració de manera que a més de les solemnitats de Sant Narcís i de Tots Sants hi entren dos caps de setmana. Canvi molt encertat i que ha tingut un èxit indiscutible.

Com dèiem abans, un dels actes que l'any passat es veieren afectats per la meteorologia fou l'aixecada de castells. L'actuació prevista per al diumenge dia 28, a la plaça del Vi, amb la participació de diverses colles no es pogué celebrar. Però la més reduïda, que estava prevista per tenir per marc la plaça de Sant Feliu, va ser traslladada a l'interior del temple romànic de Sant Pere de Galligants. No es podia haver triat un marc més noble i que també podríem considerar més adient.

Aquest venerable recinte monumental té una història molt llarga. En els centenars d'anys de la seva existència s'hi poden contemplar diverses etapes d'una llarga història. Tal com nosaltres l'hem vist, el temple i el claustre corresponen al romànic dels segles XII i XIII, però la seva existència és anterior, ja que la presència en aquell lloc de la comunitat benedictina està documentada des de l'any 990. Des d'aquell remot segle X fins l'any 1835 la comunitat monàstica hi desenvolupà la seva activitat, basada en el lema Ora et labora. Els monjos negres (pel color del seu hàbit, que els distingia dels monjos blancs cistercencs), dedicats a la pregària, la vida contemplativa i el treball tant de caràcter manual com intel·lectual i artístic, hi convisqueren de generació en generació, fins que foren obligats a abandonar el seu estatge i l'edifici i les seves propietats, que havien estat la base del seu manteniment, passaren a propietat de l'Estat per una disposició del ministre Juan Álvarez Mendizábal.

La Desamortització va afectar el monestir i el claustre; però no el temple, que es mantingué obert al culte com a sufragani de la parròquia de Sant Feliu. S'hi donava la catequesi parroquial i s'hi celebraven misses. Especialment la missa de dotze dels diumenges i dies festius, en els darrers anys del segle XIX, acollia una gran concurrència, entre la qual figuraven les famílies més distingides de la ciutat. En sortir de la celebració eucarística, els que hi havien participat passejaven per la plaça de Sant Pere. Passeig que posteriorment es traslladà a la Rambla. També en el temple de Sant Pere s'hi celebrava, amb molta participació, la festa de Sant Jordi, amb una missa solemne i un sermó que era atentament escoltat per la policia, i algun any, el predicador hagué d'anar a la comissaria a explicar-ne el contingut.

També s'hi havia celebrat una missa amb assistència d'aquells que es dedicaven a l'estudi i la promoció de l'esperanto, la llengua que pretenia ser un element d'agermanament universal. Al presbiteri i en algunes capelles laterals s'hi col·locaren els retaules procedents del temple de Sant Josep, dels Carmelites descalços, convent i temple també afectats per la Desamortització.

El juliol de l'any 1936 el temple fou saquejat, com la major part dels de la ciutat. I aquells retaules dels carmelites que s'havien salvat també foren víctimes de la foguera.

El claustre, a mitjan segle XIX, fou cedit en ús a la Comissió de Monuments per instal·lar-hi el Museu Provincial. No l'afectà la destrucció del trenta-sis. I alguns particulars hi dipositaren imatges que tenien un valor arqueològic i que, acabada la guerra, foren recuperades pels seus propietaris.

Un dia del mes de febrer o març de l'any 1939 es col·locaren sobre el paviment del temple de Sant Pere un centenar de taüts que contenien les despulles de víctimes de la revolució. Aquella tètrica exposició fou molt visitada pels familiars, amics i coneguts dels difunts i per tots aquells que volien pregar per ells. El dia següent se celebrà un funeral a la Catedral, i la mateixa tarda una fúnebre comitiva es traslladà de Sant Pere al cementiri per donar sepultura a aquells difunts.

El temple ja no va tornar a ser obert al culte. Mitjançant un conveni entre el Bisbat i la Diputació es destinà a ampliar el Museu que fins aquell moment s'havia limitat a les galeries del claustre. Posteriorment s'hi han practicat obres de restauració en diverses campanyes totes elles de notable importància. I s'hi han celebrat interessants exposicions i altres actes de caràcter cultural.

I per les Fires de l'any passat s'hi celebrà l'actuació dels castellers que la pluja havia impedit fer a l'aire lliure. Però aquest fortuït escenari va donar un resultat molt positiu. Aquells murs venerables, pel seu origen i per la seva història, foren un marc molt digne per a l'aixecada dels castells. Un espectacle d'art i de germanor. El castell és un exercici d'unió d'esforços i de complicitat. Una base formada pels més ferrenys, amb la unió de braços i de força, sobre la qual es van aixecant els més àgils, sempre amunt i més amunt fins que l'enxaneta, des de la cúspide d'aquell humà edifici, saluda la concurrència que premia l'èxit amb un entusiasta aplaudiment. El castell s'anava elevant de la mateixa manera que, durant segles, entre aquelles parets en altre temps pujava l'encens en les celebracions de la comunitat benedictina.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook