Un problema no es pot solucionar amb un altre problema. El problema de l'habitatge és un tema que transcendeix les situacions individuals i s'ha convertit en un problema social, del qual cal prendre consciència, però sobretot cal que els legisladors i les administracions públiques adoptin mesures i solucions respecte a aquesta greu problemàtica.

No es pot deixar a càrrec de la ciutadania i de decisions individuals, sense ordre ni concert, la solució del problema de l'habitatge. El que estem vivint des de fa temps respecte a aquesta temàtica, especialment des del 2008 fins ara, amb l'explosió de la bombolla immobiliària i la insolidaritat respecte a les persones afectades per la pèrdua del seu habitatge, per impossibilitat de fer front als elevats costos de les seves hipoteques, ha generat un problema social gravíssim. La manca d'habitatge social i assequible, la insuficiència d'habitatge públic, la manca de recursos públics suficients de les mateixes administracions, i especialment dels ajuntaments, ha donat peu a l'aparició generalitzada del fenomen ocupa i ha generat l'augment de màfies que fan negoci amb propietats alienes i la urgència dels necessitats. A vegades només cobren per posar a disposició un habitatge, una sola vegada. En altres ocasions fins i tot s'atreveixen, aquests mafiosos, a cobrar un suposat lloguer d'un habitatge que no és seu, obligant a l'ocupa que no delati el seu nom.

I això passa, sense que es prenguin mesures adients i urgents que donin solució, per un costat al problema social de manca d'habitatge, i per altre als propietaris d'habitatges que es veuen privats dels seus drets de propietat, davant la passivitat d'administracions, policies i tribunals, possiblement per manca de lleis clares i justes. Aquests propietaris, que treballen i paguen els seus impostos, no només no són emparats en l'exercici dels seus drets respecte a les seves propietats, amb urgència i eficàcia, sinó que es veuen obligats a continuar abonant els impostos i taxes dels serveis de la propietat de la qual han estat desposseïts. No hi ha dret que qui no pot disposar del seu habitatge, perquè li han ocupat delictivament, a més hagi d'abonar impostos, taxes, o serveis com l'aigua, la llum o el gas, mentre persones sense dret ni títol ocupen la seva propietat, durant mesos i mesos.

M'expliquen que una senyora d'edat avançada, per malaltia, es va absentar de casa seva tres setmanes. En tornar, casa seva estava ocupada. Els ocupes manifesten que són arrendataris i que paguen un lloguer. No hi ha pogut entrar, ni ha tingut l'ajuda de la policia ni la protecció dels tribunals. L'excusa legal és que ho ha de decidir un jutge després d'un procés, que ja fa més d'un any que dura. I mentrestant, la legítima propietària s'ha hagut d'acollir a la caritat d'un familiar, tot i tenir el seu propi habitatge. No s'haurien d'haver expulsat de l'habitatge els ocupes, immediatament, i que, en tot cas, fossin ells els que anessin a demanar justícia al jutjat? Això és terrible, inhumà i inacceptable. No és de sentit comú ni de justícia. I com deia la meva mare, «si esto es justícia, que venga Dios y lo vea». Potser és moment que els ciutadans honestos es mobilitzin per fer respectar els seus drets, contra màfies, que demanen diners per recuperar el que és teu i fan negocis amb la necessitat aliena, davant la passivitat de legisladors i tribunals. És una situació massa greu com per restar indiferent o en silenci.