Sense planeta, no hi ha futur!, és una obvietat a la qual sembla que som indiferents. Sortosament ha entrat en escena la gent jove, valenta i llesta, que prenen consciència i ens la fan prendre amb vagues i manifestacions per tot el món. Cada dia és més fort el moviment que proposa una resposta radical a aquesta situació de col·lapse ecològic més que previsible. Cal, per tant, una rebel·lió ecosocial a tots els nivells, especialment en l'educació.

És necessari modificar la relació dels éssers humans amb el territori. És imprescindible entendre i desenvolupar el que és la sostenibilitat. Des de l'educació bàsica hem de crear un clima ecoeducatiu adequat, perquè tots els educands adquireixin una consciència ecològica, ètica, crítica i científicament ben informada. L'educació ha de capacitar tota la ciutadania per dur a terme una transició accelerada (ja que tenim poc temps) que ens porti de la manera actual de produir i consumir a un nou model ecohumanista. Per tant, les polítiques i la legislació educativa han d'incorporar l'educació ecosocial des del primer moment guiant-se per principis rectors ineludibles i fonamentals, com per exemple:

- Ampliar els programes i recursos educatius amb els principis de la sostenibilitat.

- Construir i adaptar els centres educatius amb criteris ecològics perquè siguin veritables escoles de sostenibilitat per als alumnes i professors, però també per a familiars i visitants.

- Organitzar sistemes de transport sostenible al centre educatiu.

- Evitar malbarataments en calefacció, il·luminació, equips electrònics, etc.

- Crear espais verds educatius dins dels centres, incloent horts escolars i zones arbrades i de terra, no cimentades.

- Abordar els problemes ecològics més importants, tals com: declivi energètic, pèrdua de biodiversitat, sobreurbanització, canvi climàtic, contaminació (d'aigua, sòls, aliments, aire€), crisi alimentària. Les seves causes i mesures correctores necessàries. Filosofia mediambiental i ètica ecològica.

Hem viscut dos segles de progrés sorprenent: indústria, sanitat, infraestructures, invencions impensables fa uns anys, desenvolupament econòmic, evolució dels nostres estils de vida i les nostres maneres de consum. Les tres grans malediccions dels humans (fam, malalties i guerres) s'han reduït de manera extraordinària. Però ara ens adonem que l'impacte del nostre estil de vida en la Natura és destructor i potser irreversible. L'home s'ha convertit en una força tel·lúrica, i la Terra ha entrat en un nou període geològic que porta un nom: l'Antropocé, es a dir: l'era de l'home.

La primera necessitat ineludible és elaborar un pla d'acció per a la transició ecològica. Diem transició per dos motius. El primer, perquè no serà ni fàcil ni ràpid assolir la sostenibilitat. El segon és més inquietant: no sabem ben bé què hem de fer per ser sostenibles ja que el planeta se'ns ha fet petit: massa gent? massa consum? tecnologies descontrolables? La crisi ecològica no es limita a la qüestió del canvi climàtic, encara que aquest és sens dubte un dels seus components essencials. Té a veure també amb el pic del petroli o de Hubbert (quan ens quedarem sense petroli abundant i barat) i d'altres minerals bàsics per al model tecnoproductiu dominant. Té a veure amb la dràstica reducció de la biodiversitat i desertització, la contaminació i la generació de residus i la incipient saturació de determinades ciutats o països. Es una qüestió pluridimensional d'envergadura colossal, els efectes de la qual poden arribar a provocar el col·lapse de la nostra civilització.

Canviar el model actual és difícil perquè afecta a molts interessos i hàbits establerts i perquè els comportaments i percepcions canvien lentament. Ningú pensa a sacrificar el seu confort! Qualsevol canvi de model afecta l'ocupació laboral (que és la via per la qual gran part de la població obté de manera directa o indirecta ingressos) i genera resistències transversals al canvi, visibles, per exemple, en els moviments «procotxe» que bloquegen les transformacions de la mobilitat urbana. I, per descomptat, afecta grups empresarials que no dubten a mobilitzar tots els recursos possibles per impedir el canvi.

La transició ecològica és de tot menys fàcil. Sobretot pels molts i potents interessos que suscita en contra seva. I perquè els ajustos generen, a curt termini, costos socials encara desconeguts i que no podem obviar. Hi ha urgència a plantejar moltes mesures, però cal ser conscients que portarà temps implantar-les. I, en molts casos, existeixen moltes incerteses sobre quines són les millors opcions.

Per això l'urgent és, en primer lloc, visualitzar el problema i tractar d'abordar quines han de ser les principals línies d'acció. Aquestes han d'incloure aspectes molt diversos: promoció de models diferents de consum i organització social, canvis en l'estructura productiva, polítiques socials per facilitar la transició, nous enfocaments en la recerca científica i el desenvolupament tecnològic, canvis en les pròpies formes institucionals dels mecanismes de regulació econòmica i de les mateixes empreses, etc. No es poden abordar tots de cop, sobre alguns encara tenim moltes incògnites, però generar un projecte general pot ajudar a situar els principals nusos del problema i els camps on cal continuar pensant.

Es pot començar per desenvolupar mesures i propostes en aquells terrenys on les idees estan més clares i les oportunitats de canvi són més madures. Per exemple, un pla de transició i estalvi energètic que promogui inversions en noves tecnologies energètiques renovables, en noves modalitats de transport, en noves formes de construcció d'habitatges i infraestructures. El green new deal és certament una oportunitat per desenvolupar-nos a curt termini, encara que presumeixo que l'ajust ecològic final obligarà a canvis radicals en el model productiu i en l'organització social. En tot cas, el que plantejo és la institucionalització d'una planificació revisable que vagi adoptant propostes i actuacions a mesura que vagin madurant alternatives i necessitats. No ens podem adormir!