El proppassat dijous es va exhumar el cadàver del dictador Franco de la basílica de Cuelgamuros, on va ser enterrat el 1975. El temple, construït entre 1940 i 1958, per ordre i amb control directe de Franco, amb 200 metres de fondària excavada a la roca a la serra de Guadarrama, es va convertir immediatament en lloc de peregrinació per als franquistes. Aquest fet, però sobretot el que representa que un país democràtic mantingui un monument d'aquesta significació, era un greuge descomunal tant per als presoners republicans que el van construir com per a tots els espanyols de tarannà democràtic, siguin de l'època que siguin. Però han passat 44 anys abans no s'ha pres la decisió d'exhumar l'homicida. Massa anys i massa morts en el seu quefer vital per mantenir-li honors impropis a un dictador tan esgarrifós. Des que es va recuperar la democràcia, ha estat un «detall» que ha sorprès permanentment tots els països democràtics del món sencer.
Ara bé, a banda de si aquest era el moment adequat o no per prendre la decisió de l'exhumació -període electoral-, encara falta una reparació per a tots els qui van morir construint-lo forçadament; per a tots els milers de republicans les restes dels quals van ser portades sense permís dels seus familiars per muntar la falsa excusa de todos «los caídos» en la guerra «incivil»; per a tots els assassinats en la postguerra; per a tots els qui encara no s'han buscat i porten més de 80 anys colgats a tantes cunetes espanyoles; per a tots els qui van néixer i créixer enmig d'una por asfixiant. I només hi ha una manera de rescabalar tanta ignomínia: un cop exhumat el «constructor», «exhumar» també la construcció. O, si més no, la gegantina creu -150 metres- que la representa. És el mínim!
