«Soc el pintor d'aquesta ciutat i d'aquesta comarca perquè vull ser un pintor
universal» (Joan de Palau)
El centenari del naixement de Joan de Palau (Flaçà, 1919 - Banyoles, 1991) ens convida a aprofundir en la seva condició de pintor i en la seva obra. La interpretació paisatgística que, a través dels seus dibuixos, feu de l'Estany de Banyoles i de la comarca és extraordinària. I això perquè és portadora de bellesa, espiritualitat, essència, ofici, poesia i vida.
«Jo pinto i prou», responia a l'interlocutor davant de situacions que no li resultaven còmodes. Malgrat això, l'aniversari està resultant molt fecund i fructífer perquè les diferents activitats que s'estan duent a terme testimonien que desenvolupà moltes facetes, que s'implicà en la vida cultural de la ciutat i que tenia un pensament i una personalitat molt rics.
Fa pocs dies, tinguérem el goig d'assistir, al Museu Arqueològic de Banyoles, a la presentació del llibre Joan de Palau en dotze pinzellades, elaborat per Joan Anton Abellán a partir d'entrevistes a persones que visqueren amb de Palau o bé hi convisqueren. També, de visitar l'exposició homònima que hi ha al mateix lloc. Per bé que, de petits, ens n'havien parlat molt, de l'artista, vàrem sortir del Museu amb la certesa d'haver ampliat molt més el zoom sobre la seva existència i obra i que, realment, era un artista global.
Punt de referència d'una família de sis fills. Pintor... però també assagista, caricaturista, cartellista, conferenciant, dibuixant, il·lustrador, orador, poeta... Treballador incansable. Explorador de nombrosos camins pictòrics. Home de moltes inquietuds culturals i religioses. Persona bona, equànime, sensible. Professor dels que, en primer lloc, donava consells. Compromès amb el teixit cultural de la ciutat... Humanista en el sentit més ampli del terme.
De Joan de Palau ens commou de manera especial el seu fort lligam emocional amb Banyoles, població on trobà el clima artístic escaient per desenvolupar el seu art. I ens entendreix el que per a ell significaven la plaça... i l'Estany. En parlava així en una entrevista de Josep M. Ministral: «L'Estany és un lloc intimista, poètic i líric que comunica repòs i serenitat. Un pintor abans de pintar el que veu, ha de pintar el que estima. I jo estimo molt l'Estany».
Joan de Palau fou un home que s'esforçà a construir una societat i un món millors. Gairebé trenta anys després de la seva mort, el seu llegat manté la seva frescor i perennitat.
