Potser perquè es busquen eufemismes que ens facin oblidar el veritable significat o per aquestes modes passatgeres que dicten un comportament verbal ambigu, el cas és que estem veient com s'estan anomenant alguns fets d'una forma dissimulada de la realitat. Tot allò que hem sentit i llegit aquests dies és una pila de sinònims aparents i ingenus que potser oculten una voluntat explícita de modificar la realitat.

Sobre l'exhumació de les despulles de Franco i tota la controvèrsia familiar i de l'extrema dreta desfermada per intentar aturar-la, s'han sentit barbaritats lingüístiques que no hauríem de tolerar. Els franquistes han repetit a tort i a dret que el desenterrament del dictador ha estat una profanació. Enaltint l'indefensable, han intentat aturar l'aixecament de la llosa mortuòria encara que resten algunes lloses ideològiques més difícils de derruir que les pètries. La realitat sense embuts és que la democràcia espanyola ha fet caure el seu últim tabú. El Valle de los Caídos, el gran símbol de la dictadura, ja no és de Franco. 44 anys després, els tres poders -executiu, legislatiu i judicial- es van animar a moure el que semblava intocable: les restes del dictador, que ja no tindrà una tomba d'Estat, un cas únic a Europa. L'operació va ser menys sòbria del que el Govern havia previst, perquè la família va complicar les coses fins al final. Hi va haver moments de tensió quan Francis Franco, el més gran dels nets, es va resistir a renunciar a la bandera preconstitucional amb la qual pretenia cobrir el fèretre. Les autoritats l'hi van treure.

Darrerament els indicadors econòmics anuncien una recessió i, tal com va passar amb la crisi de 2008, el poder polític ha deixat anar alguna perla eufemística que ja no convenç. Llavors ens vam avorrir de sentir a parlar de plans d'ajustament, per no dir-ne retallades, desacceleració econòmica per no parlar de crisi, creixement econòmic negatiu per evitar la paraula recessió.