Les xarxes socials han aconseguit restar temps a altres activitats dels ciutadans, fins a l'extrem que s'han convertit en el canal que difon més dades i arriba a més persones, com alerten, entre d'altres, Emily Bell, docent de la Universitat de Columbia, i Rasmus Kleis Nielsen, de la Universitat d'Oxford. Els comptes tendencios0s i les capçaleres ultres es valen de la coerció, apel·lant a la por o l'angoixa, per exemple, quan parlen dels refugiats. A més, recorren al poder referent i a la suposada autoritat, com quan s'alien amb estrelles i pseudoexperts per negar la crisi climàtica. A finals de la dècada dels setanta, el sociòleg Stuart Hall va enumerar una sèrie de manipulacions ideològiques dels mitjans que són perfectament aplicables al panorama virtual: «emmascarament i desplaçament», «fragmentació» i «imposició d'una unitat o coherència imaginària». En negar o ignorar els interessos generals, es «dona per fet» un consens nacional entre totes les classes «de bona voluntat i sentit comú».
El que el comunicòleg Denis McQuail va denominar «teoria de la informació ideològica conservadora» es basava en l'observació que els mitjans marquen «determinades conductes i grups com desviats» i, alhora, «perillosos», «a banda dels evidentment delictius». L'estigmatització als mitjans 2.0 de certs col·lectius minoritaris -per la seva raça, sexualitat, valors o principis- amplia aquesta línia.
