Vivim en un món que accepta la projecció d'un mateix com a substitut de la identitat, i que ha convertit la mitja veritat en una categoria. Una i altra cosa estan estretament connectades: com que acceptem el relat fragmentat i interessat de les persones (i tendim a fer-ne un de propi, també), ja no demanem a la realitat grans aprofundiments. Ens conformem que les coses semblin factibles, més que no ho siguin; acceptem que ens semblin raonables, més enllà dels matisos que s'hi descuiden. Fa poc, en una piulada algú deia que l'objectivitat no és possible ni desitjable. D'acord amb la primera idea, l'objectivitat no existeix, de la mateixa manera que no hi ha veritats absolutes. Més discutible és el segon concepte, perquè si bé acostumem a constatar que l'objectivitat és una arcàdia inassolible, és l'intent l'únic que ens hi aproxima i ens omple d'eines per interpretar les aparences. Per tant, sí, és desitjable, perquè en aquest desig hi ha el sentit mateix de la percepció del món i dels seus habitants. Voler arribar a la veritat, per relativa que sigui, és el que ens mou dia rere dia a relacionar-nos, a saber, a arriscar. No podem permetre que la mitja veritat guanyi la partida, perquè al final és així com pervertim la nostra concepció de l'existència, pròpia i aliena. L'exemple de la intimitat és el que millor funciona per resumir-ho. Com que amb el temps les societats han descobert els beneficis de les cortines de fum i els placebos emocionals, hem fet cada vegada més indesxifrables les veritats sobre nosaltres mateixos i aquelles i aquells que ens envolten. Comprem la versió de la persona, i no la persona, i ens recreem en les mitges veritats, i no en la realitat, perquè se'ns fa més còmode viure entre cops atenuats. És infinitament més fàcil rebaixar el dolor que haver d'afrontar-lo de cara, i per això insistim a confondre el consol amb la falta de sinceritat. Però el cert és que, en temps de màscares virtuals, ens fem un flac favor col·lectiu si persistim en aquesta simulació i ens obcequem a privar-nos de la història completa. No dir la veritat sencera, o escatimar aquelles parts que creiem feridores, ens aboca a viure en fals, a no conèixer mai del tot els nostres companys de viatge. Amb el pas del temps t'adones que tota mitja veritat és, al final, la crònica d'un fracàs, perquè ens converteix en esclaus d'una visió parcial i profundament esbiaixada de la vida. I, en conseqüència, no és vida: és simulacre.
