30 de octubre de 2019
30.10.2019
Diari de Girona

Poema inacabat

29.10.2019 | 23:35
Poema inacabat

Sopàrem al Nobu i després tancàrem el Dry Martini. El meu estimat Guillem Cerdà, tenies 20 anys i a punt la joia, se sap Ferrater de memòria, i no només Ferrater, però aquella nit havia estat tota del Gabriel. Jo vaig citar desendreçadament un vers (una dona és una ampolla que s'omple amb l'ús), i el Guillem em corregí, citant-lo correctament. «La botella l'encetem plena. Una dona, l'ús l'ha d'omplir». Però a continuació, i és estrany perquè ell no s'equivoca mai, s'entestà a negar que pertany al Poema inacabat. Va ser una contradicció d'entrada enèrgica i de seguida violenta, com qui treu el fusell quan sent soroll i creu que li han entrat a casa. Duc l'obra completa de Ferrater a l'iPhone i la font era fàcil de trobar. Però ni mostrant-li la pàgina cessà la seva ira, una ira contra tot, contra el món, contra ell mateix. Al principi vaig pensar que s'havia tornat boig. Però a poc a poc, mentre el deliri no s'aturava de créixer, vaig anar sentint simpatia per aquella fira encesa.

Estimo els poemes de Ferrater i en alguna mesura m'han fet com soc. Però jo soc el Nobu, el Bulli i tots i cadascun dels poemes de Valentí Puig. El Guillem és el Gabriel, i em va agradar veure'l lluitar com un gegant guerrer encara que fos en l'error. Al cap de poques frases deixà d'importar-li la veritat, i l'error, i era només orgull, i eren només els seus exèrcits alarmats defensant el seu honor i el del seu poeta, el vincle, el lligam, les moltes nits i els molts dies de llegir i rellegir cada vers i ara se'ls sap tots de memòria. No tenia cap raó però tenia tot l'amor, la curiositat del cos i el desig, la pell tota del sol i tota de la lluna; i estic segur que des d'allà on sigui, sense haver de sofrir ja l'olor que fem els homes quan el temps passa, va estar el poeta molt més orgullós del seu joveníssim lector que de mi, molt més feliç d'aquell error defensat amb les barricades més ardents que del meu encert petit burgès, sense gaire mèrit, perquè ni tan sols és cultura i correspon als usos de la més elemental higiene haver llegit el Poema inacabat i poder-lo citar en condicions.

No m'ha semblat mai que a Ferrater l'amoïnés gaire la posteritat, i segurament és per això que la seva prosa eixuta ha perdurat amb tanta vigència, i tanta elegància, i no cal afegir ni treure res al que exactament digué. Però estic convençut que li ha de plaure que passats molts anys de la seva mort, encara un noi de 20 anys, sopat, begut, irat, sigui capaç de deixar-hi la veu i la calma i la vida per defensar-lo com qui defensa una casa, per negar el seu evident error per defensar així la seva vocació encara més evident, i tornar present el que semblava passat; Ferrater recitat Aribau avall, ja de matinada, entre la ginebra i el tabac de les nits que a nosaltres tampoc no ens agrada que s'acabin.

I jo que encara no m'he mort, ni soc l'autor d' In memòriam, també vaig ser feliç en aquella guerra, molt més violenta que les barricades i les fogueres de la setmana anterior: i no em vaig cansar de provocar el meu amic perquè de la seva indignació brollessin versos i més versos, atacs furibunds –per poc que no arribem a les mans quan vaig voler fer-li una broma potser massa pesada–, ofenses que ni les donzelles provocaven en l'Edat Medieval. Beure ginebra i defensar el teu poeta són les activitats més dignes de l'home contemporani. Sopar als restaurants que et transporten a d'altres èpoques i batre't a primera sang per l'honor d'un vers és elevació contra la barbàrie i evadir-te com Déu mana de la vida ordinària per viure'n una que de veritat val la pena.

Benaurats els joves que s'equivoquen una nit –una de sola– de poema, perquè en la seva angoixa i la seva ràbia hi ha la llum que als homes sovint ens manca per recordar que la grandesa és un deure. Benaurats els joves que estimen els seus poetes, perquè ells són el parapet d'avançada de la Humanitat, la revolta permanent, el que fa que ser jove tingui sentit i valença, la terra fèrtil, l'instant en què la vida es decanta sense pedanteria per l'esperança. Cridar Ferrater, més que no pas recitar-lo. Embestir la contrarietat, el descuit, la fosca, convertir una equivocació en una pira, i aquesta pira en la prova de fe que certifica el pes de la memòria, l'ensenyança fonamental, la Civilització consolidada com una rutina –i no aquest luxe escadusser, i tan escàs.

Si per cada mil traficants hi hagués un poeta, si per cada mil estudiants d'informàtica n'hi hagués un que se sabés de memòria la Cambra de tardor, que és més breu i més assequible que el Poema inacabat i que In memòriam –ja ho veus, Tonet, com ens hem de veure– la Humanitat s'allunyaria un pas de la frustració i fora a una nit menys de salvar-se.

Jo hauria volgut ser un poeta però aviat vaig veure que el meu talent, i estirant-lo, m'arribava només per als articles. Per això aguanto despert fins molt tard, esperant que algun bocí de vida s'elevi, i es deslliuri del pes insofrible del trànsit diari, i un Guillem molt jove cridi Ferrater quan ja els bars han tancat i ni la ginebra pot calmar la literatura.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook