31 de octubre de 2019
31.10.2019
Diari de Girona

Foc, foc

31.10.2019 | 00:08
Foc, foc

Passen els dies i la política segueix marcada pel discurs de les imatges. Què es construirà així? La recent guanyadora del Premi Nacional de Narrativa celebrava aquests dies el foc a Barcelona en lloc de l'alegria civilitzada que reflecteixen els cafès. Tot el contrari del que escrivia Pla en les seves cròniques parlamentàries de l'any 34, quan després de la revolució d'Astúries visita Oviedo i es troba una ciutat calcinada; una destrucció –dirà Pla–, que no ha vist en cap altre lloc del món. «Hi ha illes senceres de cases de cinc i sis pisos –escriu l'autor català– que no conserven sinó les parets exteriors. Tanta destrucció produeix una enorme impressió. Del magnífic hotel Covadonga, de l'Inglès, del Flora, queda el mateix que de l'edifici de l'Automòbil Club. La visió d'aquests blocs tallats que han estat volats amb dinamita, després de ser saquejats, és inoblidable, horroritza. No ha quedat ni un cafè cèntric dempeus. El cafè Niza, els bars Dragón i Riesgo han desaparegut sota una muntanya de runes. Tot això d'Oviedo impressiona, però la destrucció dels cafès cal destacar-la, perquè no crec que hagués passat res semblant en cap revolució anterior. Un cafè no és la casa de tots, no és el lloc de confluència de les més diverses ideologies, dels pensaments més oposats? La destrucció d'aquests cafès és un fet d'un sadisme i d'una anormalitat total».

En el seu llibre sobre La idea d'Europa, George Steiner xifra precisament en els cafès –de París a Viena, de Roma a Lisboa– la genealogia d'un món cultural que s'ha mantingut d'alguna manera tot i l'impacte de les dues guerres mundials. S'hi escriu, s'hi llegeix i s'hi conversa; s'hi conreen els somnis i es moderen les passions, els amics s'hi troben i també s'hi destroben. Es diria que el que les peregrinacions van fer per Europa a l'Edat Mitjana ho han fet els cafès en el món modern. Que cremin –o es tanquin– ens suggereix la força del nihilisme: la creença cega que un ordre nou i millor seguirà al caos i a la destrucció.

El poder de les imatges, la seva bellesa fins i tot: convé no deixar-les de banda perquè poden tornar-se en contra nostra, com de fet ja ha succeït. Quan ens deixem portar per les emocions sense filtrar i per les creences absolutes –blanc o negre, bo o dolent–, ens endinsem en un territori que sabem on comença però no on acaba. En efecte, més que mai necessitem polítics, figures públiques, intel·lectuals, pensadors que s'entestin a construir sense destruir, a millorar sense empitjorar. Es donen contínuament finestres d'oportunitats si les sabem aprofitar, si volem fer-ho, en lloc d'anar al darrere dels somnis utòpics d'aquells que neguen la complexitat social. Ningú dubta ja de la crisi que nia en el cor del sistema polític –no només a Espanya, també en el conjunt d'Occident–, com ningú dubta de la necessitat de plantejar reformes que facilitin l'arribada de nous consensos. S'ha fet altres vegades en la història, perquè la història és també el relat de les ferides cicatritzades que cobreixen la nostra pell. No hem de tenir por de les cicatrius, però sí als qui pretenen que les ferides romanguin obertes; sí al desig que cremin els cafès i que ens trobem sense llocs on parlar, on llegir i escriure serenament.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook