Aquest no és un article contra la probitat indubtable del jutge Pablo Llarena. Tampoc amaga un al·legat per evitar que Puigdemont sigui repatriat al seu país entre grillons. Ara bé, això és un manifest radical en contra que l'home que més mal ha fet a la unitat d'Espanya s'encarregui de nou de la repatriació del segon home que més mal ha fet a la unitat d'Espanya. Com a mínim un parell de fracassos previs avalen aquesta tesi sobre la dubtosa encomanda. No hi ha dos sense tres.

És probable que el que ha passat a Catalunya sigui una rebel·lió o alguna cosa pitjor, llevat que ningú s'ho creurà mentre ho sostingui Llarena. El missatger és el missatge, que diria McLuhan, i l'instructor ha estat desacreditat en una broma macabra pels mateixos col·legues del Suprem que l'encoratjaven a construir una causa per colpisme. La conjura va quedar per sentència en copet d'estat, i el Marchena que apadrinava amb rima consonant Llarena es va encarregar d'apunyalar-lo a les escalinates del tribunal. Cèsar rematava Brutus.

Hi ha d'haver milers de tasques que Llarena pot exercir amb exemplar ductilitat al Suprem, i no ens correspon delimitar-les en aquesta humil aportació. Entre elles no figura la solució penal al problema català, aguditzat fins a les fogueres des que va caure-li a les mans. La seva instrucció tantes vegades censurada a l'estranger, per no seguir repicant amb la sentència espanyola que tomba les seves tesis, no es veurà facilitada després de clavar les banderilles a l'advocat de Puigdemont. Sens dubte, Gonzalo Boye és l'únic membre de la seva professió sota sospita de cobrar dels seus clients per mètodes creatius. En la seva precipitació per recuperar el cas, el jutge es va oblidar de traduir l'euroordre, perquè està convençut amb bon encert que Europa només hauria de parlar castellà. Admetem que Puigdemont ha comès crims aberrants, però Llarena és l'únic incapaç de demostrar-ho.