A la primavera de 1974, quan Roland Barthes i altres intel·lectuals francesos visitaven la Xina de Mao -convidats pel govern comunista xinès-, el programa oficial incloïa un seguit de visites a les fàbriques més importants, on un obedient funcionari es posava a enaltir els èxits de la Revolució Cultural i del socialisme en versió «pensament Mao Tse-tung». El pobre Barthes, que era un petit burgès homosexual que odiava les faules ideològiques i que només gaudia llegint Proust i Flaubert -però que s'havia deixat entabanar per la moda intel·lectual del maoisme perquè era el que estava vigent entre els cercles intel·lectuals de la seva època-, va anotar resignat al seu diari que tots aquells discursos no eren més que «tones de blocs de formigó fabricades amb estereotips».
Em fa la impressió que gairebé cinquanta anys més tard tornem a viure sepultats per aquestes tones de formigó fabricades amb estereotips ideològics. Aquests dies és gairebé un tòpic dir que vivim en plena resurrecció del franquisme, o que el nostre Estat de dret és una mentida perquè no va ser més que el resultat d'una avinença franquista en els temps de la Transició. I hi ha gent que assenyala l'exhumació de Franco al Valle de los Caídos com si fos una apologia del dictador i un enterrament d'Estat. En realitat és just el contrari: el final decorós que se li havia de donar a una figura política indigna d'estar enterrada en un lloc públic. En realitat, aquesta exhumació suposa el final del poc que quedava entre nosaltres de franquisme residual, però els xarlatans partidaris de les «tones de blocs de formigó fabricades amb estereotips» ho han interpretat just com el contrari.
A l'acte no hi va haver més assistents que uns pocs familiars -que semblaven trets de les pintures negres de Goya-, i uns dos-cents o tres-cents franquistes que semblaven trets d'un frenopàtic (o d'una sèrie satírica de televisió dirigida per un deixeble del primer Almodóvar). Perquè no hi faltés de res, hi havia fins i tot un xinès mig guillat deixant anar les seves tones d'estereotips (aquest cop franquistes). Però això era tot. No hi va haver multituds, no hi va haver concentracions, no hi va haver càntics ni disturbis. En qualsevol poble, l'enterrament de l'apotecari o del metge o de la mestra congrega molta més gent que la que la setmana passada va anar al Valle de los Caídos.
No obstant això, hi ha gent entestada a repetir una i altra vegada que vivim en un país franquista governat per franquistes. És sorprenent. I a sobre ho diu gent que va néixer quan Franco ja havia mort i que no tenen ni idea del que és una dictadura com va ser la franquista. Gent que mai ha tingut problemes a dir el que pensa, gent que mai ha hagut de demanar permís per publicar un article o un llibre -una altra cosa és que l'hi paguin mitjanament bé-, gent que no ha hagut de patir censures de cap tipus -excepte casos flagrants de delictes-, criden ara que vivim en un sarcòfag col·lectiu ple de capellans i beates i militarots corruptes. Gent que pot tancar al seu gust una universitat o tallar una carretera, gent que pot expressar-se lliurement en moltes cadenes de televisió pagades amb diners públics, gent que disposa de mitjans de comunicació i editorials i revistes en línia, ens diu ara que tot el nostre ordenament jurídic no és més que una basta dictadura encoberta controlada per una colla de mafiosos. Sorprenent.
Aquests dies, una escriptora que diu estar encantada amb els incendis de carrer dels disturbis de Barcelona ha guanyat el Premi Nacional de Narrativa. L'any passat, Antònia Vicens -que no amaga les seves idees independentistes- va guanyar el Premi Nacional de Poesia. Em sembla fantàstic, i si estic orgullós de viure en aquest país, és justament perquè premia escriptors díscols que posen en qüestió el seu ordenament jurídic o que es permeten fer crítiques despietades contra els seus governants. Ara bé, em pregunto si en una hipotètica República Catalana hi hauria la possibilitat que un escriptor o un poeta d'idees antinacionalistes guanyés alguna vegada un premi nacional. I em pregunto també si en un món dominat pels antisistema que munten barricades i cremen contenidors, suposant que alguna vegada s'instituís un premi de narrativa -premiat amb diversos sacs de garrofes ecològiques i una visita a una cooperativa de dones a Somàlia-, s'atorgaria el premi a un bon burgès com Roland Barthes, tan partidari de l'hedonisme i de les vetustes cafeteries amb cambrers de davantal llarg, tan primmirat amb els deliris ideològics, i sobretot, tan enemic de les tones de blocs de formigó fabricades amb estereotips.
