Els periodistes amics de l'adjectiu solt, tant els nostres com els estrangers, han qualificat l'exhumació de les restes de Francisco Franco de jornada històrica. Sembla exagerat, ja que només ha generat un parell d'edicions en els informatius televisius i les portades de l'endemà. Unes quantes hores més tard, arribava el cap de setmana amb jornada de futbol, i el gest ideològic que la democràcia espanyola li ha dedicat al seu últim dictador queia en l'oblit. Així que no tan històric.
Com que l'esdeveniment -d'inevitable repercussió mediàtica- s'ha produït amb unes eleccions generals a l'horitzó, tots els partits han sobreactuat al voltant de Franco. Però a més de reaccionar de manera diversa, els polítics han interpretat l'exhumació molt al seu gust.
A Vox, per exemple, se li han vist totes les costures neofranquistes que fins a la data no exhibien amb galanura; el trasllat del Valle de los Caídos resitua Abascal, Gil Lázaro i companyia a l'escenari malenconiós del passat. Els nacionalistes catalans, tot el contrari, han cregut veure que l'actual règim espanyol li rendia un funeral d'Estat al Generalísimo, potser per rememorar-lo ara que consideren Espanya repressora de les autodeterminacions perifèriques. Per aquest motiu la picabaralla dialèctica al Parlament de Catalunya entre el portaveu del Govern i el del PSC va ser tronant.
Per la seva banda, Albert Rivera i Pablo Iglesias, en plena caiguda segons les enquestes, proferien apreciacions igualment duríssimes. Segueixen distanciant-se de la moderació, on en canvi porta temps acampat Pedro Sánchez amb la seva guàrdia pretoriana - Ivan Rodó, Carmen Calvo i José Luis Ábalos. Un espai al qual també es dirigeixen, per diversos camins, Pablo Casado i els seus nous amics marianistes, així com Íñigo Errejón. Aquest camí es diu Via abstencionista, encara que alguns somien amb l'Autopista Gran Coalició. I això sí que seria un esdeveniment històric en un país tan maniqueu com el nostre des de la guerra del divuit de Successió.
Altres sondejos sobre la pròpia exhumació revelen també la polarització espanyola: un quaranta i escaig per cent estaven a favor de la mateixa, davant prop d'un quaranta, en contra. Els analistes, de manera prematura i simplificadora, parlen de pervivència del franquisme sociològic. Iglesias, més furibund, diu rememorant al seu estimat Gramsci que el franquisme segueix incrustat a l'Estat i en els poders econòmics.
Tenint en compte que el Caudillo va morir i va tenir la seva primera inhumació fa 44 anys, costa de creure en aquesta realitat submergida de caire neofranquista. Només un 25% de la població espanyola actual havia nascut quan Franco va faltar. I al llarg de tota l'època transcorreguda les veus que miraven de rellegir i reescriure amablement la figura de Franco amb prou feines s'han fet visibles a casa nostra.
El nacionalisme espanyol, que no Franco, és el que sí que porta un temps en període de gestació i resurrecció. És la resposta lògica al catalanisme irredempt i deslleial. Però igualment constitueix la normalització d'una anomalia que s'havia convertit en tradicional: la desafecció dels espanyols sobre la idea i els símbols de la seva pròpia nació. Ja que Espanya era un problema segons va exposar la Generació del 98, que només va produir dolor per a la del 27, i atès el segrest de l'espanyolitat per part del franquisme, tots van veure molt natural durant la transició i el desenvolupament de la democràcia que no convenia espanyolejar en excés.
Però encara que l'exhumació no hagi estat històrica perquè en realitat tot just va mobilitzar uns dos-cents nostàlgics al tranquil cementiri del Pardo, el que sí que han pogut comprovar els espanyols és que la Història -en majúscules, com proposen els anglosaxons- es reescriu de manera contínua.
El que hem constatat és que la Història no és una font de la qual emana la veritat, inexistent per la resta, ni està dictada pels déus, les grans gestes o les forces motores de la lluita de classes. La Història esdevé una narració que, generalment, dicten els que la guanyen als que la componen però que es va reescrivint sense parar generació a generació d'historiadors i divulgadors.
Els antics egipcis esborraven els noms dels faraons als cartutxos que inscrivien quan aquests perdien el tron de mala manera, un oblit provocat que milers d'anys després l'arqueologia ha restituït. Els grecs, d'una altra manera, van fer veure al món que la geografia, la raó i els avatars de les guerres ordenaven el curs de la Història. Cristians i marxistes van creure veure en això, en canvi, un designi cap a un paradís com a última etapa de la història, mentre els teòrics de la postmodernitat capitalista - Francis Fukuyama i altres- anunciaven un final yuppie i dessacralitzat per aquest món, amenaçat uns pocs lustres més tard, segons sembla, per un col·lapse mediambiental imminent.
Però aquí estem, 44 anys després, traslladant Franco, l'únic dictador al costat de Stalin a qui li han canviat el mausoleu grandiloqüent per una cripta discreta. Però això ja no ho explicarà un historiador de l'èpica qualsevol sinó un altre dedicat a estudiar els canvis mentals en l'esdevenir de la vida quotidiana.
