El sectarisme s'intenta alimentar dels joves catalans que estan protestant. A uns els està molt bé que els joves s'hagin convertit en el principal actiu de la protesta contra la sentència que ha imposat un segle de presó als polítics catalans. I els altres els utilitzen per intentar fer creure, a qui s'ho vulgui empassar, que l'independentisme és violent i que els polítics catalans defensen la violència. Els joves no són de ningú. Els joves són joves i quan les coses no funcionen posen en dubte les oligarquies adultes. Els fets actuals a Catalunya també responen a això.
Amb el pas dels dies han desaparegut els rostres ocults amb passamuntanyes i els cascos policials i, per tant, també s'ha esvaït dels carrers aquella violència voluminosa i indisculpable. Però malgrat que ja no hi ha violència, es continua insistint en «kale borrokizar» la seva protesta, ara per la seves accions a les universitats o perquè tallen carrers de Barcelona.
Aquests joves protesten per la sentència però molts d'ells també lluiten en contra d'una política exhaurida que arruïna el seu futur, que no respecta les seves llibertats individuals i que deixa que el planeta agonitzi. La sentència ha estat el detonador que ha fet explotar, no sabem per quant temps, una generació que comença a descobrir l'engany en què s'ha convertit aquesta societat de la desigualtat i dels privilegis.
Ara també es vol fer creure que l'avaluació única que han acceptat algunes universitats és gasolina institucional per alimentar la protesta. Com si una decisió contrària induïda per l'administració i els rectors pogués aturar el cabreig. També se'ls intenta acovardir advertint-los que sortiran menys preparats i amb menys oportunitats que la resta d'universitaris. Com si quatre o cinc crèdits (aquest concepte universitari odiós que té connotacions d'hipoteca) fossin més importants que la formació intel·lectual i la solidesa com a persona que els pot donar el compromís social i polític. No crec que en el seu moment, quan creien canviar el món o potser el canviaven una mica, Daniel Cohn-Bendit, Jacques Sauvageot o Malala Yousafzai estiguessin massa preocupats pels crèdits o per perdre's una classe.
