01 de novembre de 2019
01.11.2019
Diari de Girona

El malson

01.11.2019 | 00:33
El malson

M'he ficat al llit encara prou serè després d'haver begut tot el dia. Extebarri i encabat Bedua, a Zumaia. Menor, però una gran truita de patata i un lluç arrebossat notable. Alguns han volgut continuar al Museu del Whisky i jo m'ho he pensat, però he pres la inusual decisió de la prudència i m'he retirat a descansar. Aquesta vegada ens hem quedat a l'hotel Londres. Demà dinarem a Ibai.

Encara prou calmat, i havent dit bona nit una estona abans a l' Anna i la Maria, m'he ficat al llit, he escrit una mica i m'he adormit. Recordo imatges difuses d'alguns dels somnis que he tingut però gairebé la seqüència sencera del malson que m'ha despertat. Era un esbronc desmesurat a la meva filla. Recordo que tenint raó, però duia l'espiral de crits tan lluny i li deia coses tan horribles, que em tornava despietat i cruel, i ella estava trista però aguantava el tipus, i jo continuava embogit fins que al final li acabava dient que no la volia i que marxés a casa de la seva mare.

Just llavors m'he despertat. M'havia adormit a la una i encara no eren les quatre. Ni el so cadenciós de les onades de la Concha podia calmar-me i he passat la mitja hora més angoixant i desesperada de la meva vida. Un episodi d'aquesta naturalesa, no l'he viscut mai, amb la meva filla. De vegades l'he renyada, de vegades m'he equivocat, de vegades he perdut la calma, però sempre dins d'uns contorns que en el meu malson absolutament traspassava.

Per què, doncs, quan m'he despertat, no m'he calmat en veure que no havia passat res del que havia somiat? Perquè aquest somni s'assemblava d'alguna manera a mi, en alguns atacs d'ira que de vegades em prenen. No em cal haver begut però en el malson hi havia la culpa de fons d'haver begut i aquesta és la mena de somni violent, molt cru i no desagradable, que sense haver begut no hauria tingut. La ressaca m'ha volgut castigar no només amb acidesa i mal de cap sinó abocant-me a l'abisme de la part del monstre; el monstre que he après a tenir lligat però que existeix i no podria jurar que un dia no em faci una mala passada.

A poc a poc he anat remuntant la tristesa però la seqüència d'imatges continuava massa viva dins del meu cervell per poder tornar a dormir. He pensat de sortir a passejar però plovia. M'he posat a escriure aquest article sense saber com acabaria.

D'ençà que tinc ús de raó he tingut també ús de la imaginació. Hi ha persones que creuen que soc molt intel·ligent. Jo no ho penso: no he sabut fer cap negoci. Però és veritat que tinc més imaginació que els altres, i que sé cada escena per on podria trencar-se, i cada situació sé com podria tornar-se ridícula, també fins que es trencaria, i ens trencaria a tots nosaltres. Sé per on s'esfilagarsa l'ànima, com es gela el món, com ens quedem ben sols, i no ho sé perquè ho hagi entès, sinó perquè ho he vist, i mentre tots reien a la taula de la festa jo he vist com s'esmicolava l'última copa, i el traç concret de cada acte de violència. He vist en quin devessall podia acabar una conversa mal portada, sense que calguessin grans escarafalls, només canviant-ne algunes paraules. He vist el monstre desbocat, el meu i el dels altres. El meu malson no ha succeït mai però tenia a veure amb el que sempre he pogut veure. Viure'l en lloc de veure'l, i viure'l com si de veritat jo fos aquell, no m'ha donat cap informació nova, però sense el filtre, ni la distància de la consciència, he tingut massa a la vora el que sempre he volgut conjurar i m'he espantat.

Bé, tot això explica algunes coses, i sobretot m'explica a mi, que al capdavall és l'únic propòsit dels meus articles i no me n'he amagat mai. Però no acaba de respondre la pregunta fonamental: per què quan m'he despertat, no m'he calmat en veure que res del que havia somiat no havia passat? Hi ha una tristesa que últimament he incorporat a la meva vida. Si hagués estat més intel·ligent, probablement l'hauria incorporada abans. Però he trigat ben bé 40 anys a adonar-me que no tot ho podré millorar i que hi ha defectes i sòrdides fondàries que no només són per sempre que han d'acompanyar-me sinó que formen part del que soc i no puc posar-hi remei. Potser massa optimista o potser massa imbècil, fins fa poc havia fermament cregut que la meva força era il·limitada i que els meus dies eren immortals. Em dol aquesta tristesa, que em torna feble davant dels malsons, i m'ensopeix encara més quan l'angoixa em mossega i em far por la solitud. Tenia altres plans per a la meva ànima tan flonja, li havia escrit un altre conte. Havia pensat per a ella un altre mirall.

Però aquí soc, vetllant aquesta nit plujosa i que no acaba de ser freda a l'hotel de Londres i d'Anglaterra, havent de dir-me aquestes coses per rebaixar l'angoixa i poder conciliar el son. Rebaixar l'angoixa. Ja sense la il·lusió de poder eixugar-la del tot per començar el nou dia pletòric d'esperança, creient que encara puc guanyar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook